dijous, 30 de desembre del 2010

Dades, dades, dades

  • Pais que més vegades ha fet fallida financerament parlant: ESPANYA (anys: 1557, 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, 1809, 1820, 1831, 1834, 1851, 1867, 1872, 1882 ... (2011?)
  • import que Espanya haurà de pagar el 2011 als seus prestadors: 256.000 mil·lions de dolars.
  • Estimació de la Comissió Europea: una petita taxa sobre transaccions financeres aportaria a la UE, anualment entre 145.000 mil·lions i 372.000 mil·lions d'euros. Qui diu que no hi han diners?
  • Families espnayoles que les organitzacions de defensa dels consumidors i consumidored calqulen que han perdut el seu habitatge en 3 anys: 300.000.
  • percentatge de la població adulta que treballa en el sector públic: UE-15: 15%; Grècia: 14%; Irlanda: 12%; Espanya: 9%

divendres, 24 de desembre del 2010

CNN + diu adéu

Ara mateix s'acaba d'acomiadar l'Iñaki Gabilondo a CNN+. Potser el darrer reducte de la llibertat i el rigor periodistic a la televisió. Perdem un mitjà de qualitat, critic però no destructiu que ens deixarà orfes de veracitat.
No conec les causes, però molt em temo que té a veure amb el desembarcament de nous amos.
Una llàstima. Tots sortim perdent. Les llibertats retrocedeixen, els periodistes escasejen, la teleporqueria, el fals periodisme pren el relleu. 
Si això continua així no hi haurà més remei que exiliar-se o rebel·lar-se. 
Em quedo amb la segona opció.

dimecres, 22 de desembre del 2010

El PP de Mataró es trenca


Tres dels quatre regidors del PP a l’Ajuntament de Mataró han decidit abandonar el seu partit. No així la seva acta de regidor. I aquest és un fet massa habitual, però no massa étic.

No ens presentem a una cita electoral de manera individual, sinò a l’aixopluc d’unes sigles polítiques. Entenc, doncs, que són aquestes sigles les dipositàries de les actes de regidors (en el cas que m’ocupa) i que per tant si abandonen la formació haurien d’abandonar també l’acta de regidor o regidora. Si més no, davant la ciutadania no queda molt lluit conservar la “poltrona” mentre li fem un tall de mànigues al partit que ens ha enlairat fins on som.

No és estrany, llavors, que els ciutadans i ciutadanes s’empipin amb els polítics. Que pensin que l’únic que ens mou és l’ambició personal i no pas el servei públic.

A ICV-EUIA això no hauria passat.

Tinc molt clar que si algun dia sóc regidor de l’Ajuntament de Mataró i per desavenences amb el meu partit decideixo marxar, també tornaria al partit la meva acta de regidor. Per pura coherència. A qui representaria si em quedès?, no em van votar per defensar un programa d’un partit determinat al qual abanadono ara? Llavors?

Comportaments por edificants que, per extensió, perjudiquen tota la classe política i que haurien d’estar desterrats de la pràctica política. 

diumenge, 19 de desembre del 2010

Articles interessants

Hola,


us adjunto enllaços a tres articles interessants de tres companys de partit


1) http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6974 
CIU del Maresme no pinta res.
2) http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6975 
Wikileaks, o l'onanisme informacional.
3) http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6951
 Peatge minuta

Sociovergència a Mataró

Pren força la sociovergència. A Mataró, també. El que semblava impossible ja és aquí. 


Ahir el titular del diari El Punt del Maresme ho deixava clar: "L'alcalde Baron no descarta un pacte amb CIU a Mataró". I tot i que l'alcalde assegura que prefereix repetir l'acord de govern amb ERC i ICV-EUIA a ningú se li escapa (a mi al menys no) que ja s'està posicionant per si de cas. 



Nosaltres, òbviament, no anirem contra natura i només escoltarem a aquells i aquelles persones i/o moviments d'esquerres que apostin per fer un front comú contra aquest nou front socioliberal



A tots ells, des del votant socialista desenganyat fins els moviments alternatius, els cridem a fer causa comuna i lluitar conjuntament contra l'ofensiva de la dreta.


 
Confesso que s'em fa difícil empassar-me aquest gir grotesc dels socialistes, però desprès de veure la deriva neoliberal del President Zapatero ja no m'estranya res. No només han perdut els papers des de fa temps sinó que ara, han perdut la poca vergonya que els hi quedava.



Que s'ho facin amb els convergents si volen, o amb el PP, tant si val, però que no comptin amb nosaltres. Nosaltres no canviarem vots per poltrones. Al menys no a Mataró, al menys no amb mi com a cap de llista de la coalició ICV-EUIA.

SIP


Un bon amic meu m'ha aconsellat brevetat a l'hora d'escriure en el meu bloc. I com que és una persona amb bon criteri, li faré cas. Confesso, però, que em costarà una mica. 



Bé, doncs, som-hi.


Aquesta setmana ha estat intensa. Dilluns, dimarts i dimecres de matinada vaig estar tancat en una sala gran de la patronal de caixes a Madrid, negociant el SIP de Caja Madrid, Caixa Laietana i cinc caixes més. Finalment, vam lograr signar un acord. Un bon acord. 



Malgrat que "despatxem" 4.000 treballadors, aquests marxaran majoritàriament per la via de la prejubilació (és un ERE, però amb més calés i altres compensacions). A partir de 55 anys i amb un 95% del salari net fix. Sobre un set-cents, i de manera voluntària, podran acollir-se a baixes indemnitzades, molt ben indemnitzades.

També hem aconseguit introduir millores per als que menys cobren, i un compromís ferm i per escrit de negociar la homologació de condicions laborals per a tots els empleats i empleades del SIP si la cosa marxa bé.

Cert és que el FROB (ajudes estatals que s'han de tornar a un interès molt elevat) ha fet possible aquests acords, però no és menys cert que si no haguès estat per aquests ajuts els acomiadaments haurien estat massius i el sector financer hauria caigut amb consequêncies nefastes pel nostre pais. Del pitjor mal, en aquests cas, el menor. 

Trist consol, certament.

I de moment ho deixo aquí. Ras i curt, no? 

dilluns, 29 de novembre del 2010

Resultats eleccions



Ahir es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. ICV-EUIA va obtenir uns resultats lleugerament inferiors als obtinguts ara fa quatre anys. Hem perdut uns 60000 vots, que s'han traduït en la pèrdua de 2 escons. Hem passat de 12 a 10 diputats. No són, en definitiva, uns bons resultats.


El partit guanyador ha estat CIU, de manera aclaparadora. El PSC ha estat el gran derrotat i ERC ha sofert una davallada espectacular.


Han entrat nous partits polítics. Solidaritat Catalana, per exemple, que ha obtingut quatre diputats ha estat la gran sorpresa. I tot i que no ha obtingut cap escó (per molt poc), la preocupant i xenòfoba Plataforma per Catalunya ha estat votada per més de 50000 persones arreu del país. 


Tothom donava per fet que el govern d'entesa que havia governat els darrers quatre anys estava finiquitat. Però no tothom renegava d'ell. ICV-EUIA l'ha defensat fins el final. La tasca no ha estat dolenta, malgrat el que diguin certes veus. Però, tant el PSC com ERC es van encarregar de "matar-lo", tot declarant que aquest pacte a tres estava finiquitat i que no era possible reeditar-lo. Ara bé, qui més ha pagat les conseqüències d'aquesta "traïdoria" han estat ells. Així el PSC perd 9 diputats i ERC 11, en una derrota històrica d'ambdós que ha deixat el pas franc a CIU (que passa de 48 a 62 diputats) per governar els propers quatre anys. Una llàstima.


Per això, malgrat els nostres resultats, podríem dir que hem sortit ben parats del cop. Ara, com diu l'Herrera, toca fer oposició bel·ligerant. A ningú se li escapa que en el moment en què ens trobem, la dreta intentarà retallar el nostre estat de benestar. I el propi Zapatero, amb un aliat fort a la Generalitat, no dubtarà, ara sí, en allargar l'edat de jubilació, entre altres mesures dràstiques de retallades de drets. Més que mai, per tant, un partit com el nostre haurà de batallar amb fermesa. Som l'esquerra de debò que queda ara mateix en el nostre país.


No tinc el menor dubte que el sector públic s'aprimarà (menys escoles, menys beques, menys ajudes socials) en benefici del sector privat, que ara podrà construir més autopistes de peatge. No tinc cap dubte de què els poderosos guanyaran en ajudes de tot tipus (menys impostos de societats, fora l'impost de successions i del patrimoni, més subvencions per a les seves empreses), carregant-ho tot a les esquenes de la classe treballadora. Una classe treballadora que no sembla assabentar-se de res. Una classe treballadora que ha desertat de la seva condició, i que ara es rendeix als cants de sirena d'una dreta que l'ha enganyat.




Vindran temps difícils i poc a poc (però massa tard) ens adonarem del que ha fet aquests govern d'esquerres dels que tots, menys nosaltres, ha repudiat com un apestat.




Realment, ho sento. 

dijous, 25 de novembre del 2010

Majoria absoluta


Ahir es van celebrar eleccions sindicals a Caixa Laietana. Fa unes setmanes començava aquesta cita electoral amb les urnes. A Madrid s'escollien 5 delegats o delegades. Allà Comissions Obreres vam obtenir 4 delegats. 

Ara, n'hem obtingut 17. Això fa un total de 21. L'UGT ha aconseguit 18 i un sindicat nou que es presentava per primera vegada, n'ha tret 2. Tenim, doncs, majoria absoluta. 

Hem guanyat les eleccions. Des de feia molts anys, 20 potser, que no guanyàvem. I estic molt content.
En un moment delicat com el que ens toca viure, amb una negociació en marxa que ha de decidir el futur de la nostra entitat, que tants companys i companyes hagin confiat en nosaltres és quelcom que m'emociona. Alhora que representa una gran responsabilitat, és clar. 

Ara toca seguir treballant. Demà mateix me'n vaig a Madrid. Tenim una nova reunió de laMesa negociadora del SIP. Espero que avançarem i tindrem per fi damunt la taula una proposta acceptable.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Eleccions sindicals


Aquest dimecres hi han eleccions sindicals a la meva empresa. Avui hem acabat la campanya. Unes eleccions marcades per la futura unió de set caixes. La negociació, en la que participo com a negociador de Comissions Obreres, no ha fet més que començar. Es preveuen més de 600 oficines tancades i més de 3800 persones acomiadades.

Són, per tant, unes eleccions històriques. La Caixa Laietana, tal i com la coneixem, lentament anirà diluint-se en un mar anomenat SIP. Una fusió freda, en diuen, de la que sortirà un suprabanc. Ens toca, doncs, estar preparats per encarar aquest repte. I ho fem, amb coratge i preparats. Per això, la nostra campanya ha estat en positiu. Sabem de les dificultats que aquest assumpte comporta, però les hem d'afrontar amb propostes clares i sense por. El futur no està escrit, l'escrivim nosaltres amb les nostres decisions diàries.

Demà passat, prop de mil empleats i empleades de la meva empresa decidiran a qui li donen la confiança per afrontar aquest repte. Espero que confiïn en la trajectòria de Comissions Obreres, en el seu lideratge dins el sector i en la seva capacitat de negociació demostrada al llarg d'aquests anys. I espero de CCOO que l'encertem. El futur de 25.000 persones està en joc.

Em sento, no puc dissimular-ho, part de la història. De la petita història, si és vol, però molt conscient de la meva responsabilitat. Per això, no em vull precipitar, no en vull equivocar. Del que negociem, de com ho negociem, dependrà el benestar de moltes famílies. Certament, haurem de gestionar la sortida de quasi bé 4000 persones, i això no serà gens fàcil, però tenim un acord laboral de garanties que ens assegura que les sortides es faran de manera no traumàtica. És a dir, entre aquells i aquelles que tenen una edat pròxima a la jubilació i amb unes molt bones condicions. Mal menor, cert, però tal i com estan les coses, no hi ha altre més solució.

Perquè el que aquí tractem, en definitiva, és de salvar les set caixes. La situació interna de cadascuna d'elles, l'entorn econòmic, la mala gestió en molts casos, ha precipitat aquestes fusions. No tenim altra possibilitat que la d'enfrontar-nos a aquestes retallades si volem conservar el màxim nombre de llocs de treball.

dimarts, 16 de novembre del 2010

No ens ressignem



No podem fer-ho, no ens podem arronsar, no ens resignarem. Malgrat el que diguin les enquestes.

I no podem fer-ho perquè encara hi ha molta gent que ens necessita. Necessita saber que encara hi ha una esquerra. En aquests moments, més que mai, som l’única opció d’esquerres que li queda al país. Sembla melodramàtic, però és així. Ras i curt.

El PSOE-PSC sí que ha llençat la tovallola. Els de Madrid, amb unes reformes laboral i de les pensions inimaginables fa uns quants mesos. Unes reformes que ataquen el cor de l’Estat del Benestar, que ataquen les classes treballadores i les classes passives. Que a més han “salvat” a la gran banca, principal culpable de la situació de crisi que vivim, i han claudicat davant Merkel seguint les instruccions que aquella i altres com el Banc Europeu, o el FMI han dictat per Espanya. Unes condicions, s’ha de dir, pràcticament inassolibles i que ens enfonsaran encara més en la misèria.

Però a casa nostra el PSC també ha llençat la tovallola de la lluita de classes. Ja no hi creu en les polítiques d’esquerra i en conseqüència ha renegat del seus socis de Govern durant aquests anys. Com si tinguéssim la pesta ens ha repudiat, argumentat que aquest temps de tripartits s’ha esgotat. 

No sabem com pensa governar el PSC, o sí que ho sospitem. Si no ens vol, si a ERC, mentre demani la independència com a condició sine qua non per pactar, tampoc no la vol ni veure, ja em diràs que li queda. Perquè senyor Montilla, per molt que es vesteixi de Superman, vostè és un mortal, com tots nosaltres, i li ben asseguro que ni en Supermán està capacitat per portar-lo de nou, a vostè sol, a la Presidència de la Generalitat. A noser que acabi pactant amb CIU o ves a saber si amb el PP. Tant han girat cap a la dreta, que....

En fi, ja veurem què passa. Nosaltres confiem en la nostra gent i en la  nostra capacitat per convèncer als indecisos. Perquè tenim solucions, això sí, són d’esquerres.

El dia 28 de novembre a les urnes, i l’endemà, passi el que passi, a continuar lluitant pels més desfavorits.

La sang dels innocents

Ho diré ras i curt: l'Estat espanyol fa temps què és còmplice, per omissió, del que passa al Sàhara Occidental. I ara, a més, corre la sang dels innocents, que hauria de recaure sobre les consciències dels nostres governants.



El Sàhara Occidental va ser una de les províncies espanyoles. Una província que vam regalar al nostre "germà" marroquí (així l'anomena, entre d'altres, el Rei d'Espanya). Un germà que no dubta a massacrar un poble que no els pertany, perquè els pobles no són de ningú, val a dir.



Els saharauís no són marroquins, tampoc espanyols, i el que volen des de fa anys es regir el seu propi destí. I Espanya hauria pogut fer molt per aplanar aquest camí.



Espanya, en una de les decisions més vergonyoses de la seva història va "regalar" el territori amb tot el que hi havia dins, al seu "germà" marroquí. Des d'aquell moment, els sahrauís van reivindicar el dret a la seva autodeterminació. Però ni les resolucions de l'ONU exigint un referèndum d'autodeterminació, ni els milers i milers de suports rebuts de tot arreu del món en favor de la seva justa causa, han fet arronsar el nas al rei del Marroc. I tot i que formalment allò és una monarquia parlamentaria, a ningú se li escapa que més aviat estem davant d'una cort de tipus feudal, on els rei exerceix d'amo i senyor de terres i persones.



Ara, aquest covard atac, mortal i genocida, de les forces repressores del Marroc contra gent indefensa, que l'únic que reclama és el dret a decidir, no és condemnat pel govern espanyol. El govern Zapatero en plena decadència moral i política no té el coratge per defensar els més febles. Ell, Zapatero, que s'autoproclama socialista, no és res més que un bufó, un governant empetitit per la seva pròpia mediocritat, que s'excusa davant aquests fets amb el pobre i delirant argument de que es tracta d'un "assumpte bilateral".


 
Però sap una cosa, senyor Zapatero, no és aquest un "assumpte", sinó una neteja ètnica, la que porta a terme el govern del Marroc. Han assassinat a nens, homes i dones indefensos, els han humiliat, han assaltat els seus habitatges, i a més han mort, al menys, un ciutadà espanyol. A què espera, doncs?



Senyor Zapatero, si li queda una mica de dignitat, digui alt i clar al govern marroquí que Espanya condemna la actuació d'aquell govern. Insti a la Unió Europea a pronunciar-se, condemnant, aquests fets. Exigeixi al govern marroquí que compleixi amb les resolucions de l'ONU que obliguen a fer un referèndum per l'autodeterminació, i no deixi passar l'ocasió per recuperar aquell esperit pacifista que el va fer, en arribar al poder, sortir-se de la injusta, il·legal i criminal guerra de l'Iraq. Potser així, encara li podrem perdonar tots els seus desordres.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Acte central

Avui tenim l'acte central de campanya de la comarca. Ho fem a Mataró. Ve en Joan Herrera i en Jordi Miralles. També els diputats Salvador Milà i en Llorenç Artigues. I com a convidat en Cayo Lara, Coordinador General de Izquierda Unida. Espero que s'ompli el local del Casal de l'Aliança.

Pinta gris, en general, per les forces de l'esquerra. I jo em pregunto, tan malament ho hem fet? o som víctimes de la situació?

Vagi com vagi, em temo molt que la ciutadania ens donarà l'esquena majoritàriament. Es preveu una abstenció històrica.

Què hem de fer doncs? arronsar-nos?, quedar-nos a casa? fer com si la cosa no anés amb nosaltres?

La democràcia, en aquests pais, ens ha costat sang, suors i llàgrimes, moltes llàgrimes, i l'hem de defensar. La millor manera de fer-ho és exercint el dret a vot. Jo sempre he votat, i la meva familia, també. I tot i que, de vegades, m'han vingut ganes d'engegar-lo tot a dides, al final he recordat a aquells i aquelles que van lluitar contra una dictadura i no van poder veure el seu somni realitzat. La democràcia no és un regal, ens l'hem guanyat a pols, nosaltres i els nostres avantpassats recents. No la podem despreciar d'aquesta manera.



Entenc que hi hagi molta gent decebuda, i segurament tenen raons més que suficients per no anar a votar, però no deixem que altres decideixin per nosaltres.


El país es construeix des de les institucions, i nosaltres les hem de defensar. Fem-ho de la millor manera que ho podem fer, anant a votar. L'avantatge és que cada quatre anys podem decidir qui volem que ens governi. Això no té preu, malgrat alguns polítics maldestres. Ah, i no tot som iguals. Encara hi han diferències.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Campanya electoral

Voleu dir que tota la parafernalia que es fa servir durant aquests dies podrà convèncer algú perquè voti un determinat partit? Jo ho dubto.


Em penso que no serveix per res i llençem diners i recursos.


A ICV-EUIA fem una campanya de baix cost, i ens ho fem tot nosaltres, menys els cartells és clar.


Aquesta tarda, per exemple, sortirem a penjar plafons a la Riera de Mataró.


M'agradaria que un futur no gaire llunyà s'eliminés tota aquesta propaganda. Els partits han d'haver fet els deures durant els quatre anys de legislatura. En tot cas, al final i a manera de balanç, amb uns bons espais televisius, generosos en el temps, en que cadascú es pogués estendre en les seves explicacions, hi hauria més que suficient. Serien espais gratuits i els ciutadans segur que ho agrairien.


No sé, és una reflexió de diumenge. Potser no gaire encertada.


M'en vaig a dinar. Que us aprofiti.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Habemus PAPA

La setmana que ja s’acaba ha donat molt de joc. Per exemple, dimecres es va inaugurar el Tecnocampus. La ministra de Ciència i Tecnologia va inaugurar aquest centre de tecnologia i universitari que ens ha de donar un nou impuls a la ciutat. Esperem que la innovació, la recerca tecnològica i la formació esdevinguin motors de creixement econòmic per la nostra ciutat, molt castigada per l'atur.

A l’endemà, ha tocat viatjar de nou a Madrid. Quarta reunió de la Mesa de Negociació del SIP. Hem avançat lleugerament. La Patronal mourà peça. Ens presentarà una contraoferta pel tema de les prejubilacions, principal assumpte per ells.

No és gens fàcil avançar, i el temps se'ls esgota. Ho volen tenir més o menys a punt per començament d'any. Ja veurem. Jo no tinc tanta pressa, prefereixo anar piano, piano. El futur de prop de 25.000 persones està en joc, no s'ha de córrer, doncs.

Més coses.

Dissabte, vam instal·lar la nostra carpa al barri de Cerdanyola. Allà vam compartir amb el veïnat el nostre projecte polític. La gent està molt cabrejada amb els socialistes. Vam recollir aquesta impressió desprès de parlar amb molta gent. Se'ns van acostar i vam percebre moltes ganes de què enlairéssim el nostre projecte. Molta gent receptiva. Haurem de treballar-nos molt més aquest barri, un indret una mica abandonat per tothom. Sobretot, per l'esquerra.

Objectiu prioritari, doncs, recuperar la nostra veu a Cerdanyola. Hi tornarem.

Ara escric això mentre els núvols fan acte de presència al cel sempre trist de la tardor. El Papa està a punt d'entrar a la Basílica de la Sagrada Família (bé, ho serà quan la beneeixi).

No vull ofendre a ningú, però jo, al Papa, no l'espero. Sé que hi ha un munt de gent senzilla treballant de valent pels altres dins l’Esglèsia católica, i els respecto molt, però la jerarquia de l'Esglèsia fa temps que va donar l'esquena al poble. Aquests fastos, aquest seguici de ben alimentats i enjoiats cardenals i bisbes que adulen un Papa ultraconservador, amb una Església fora de la realitat, no m'inspiren més que rebuig.


Però ja s'ho faran.

El que no vull, el que no puc acceptar, el que considero inadmissible es que la jerarquia de l'Esglèsia vulgui dirigir la meva vida. I ho fa quan posen en qüestió i intenten boicotejar allò que democràticament decideix el meu Parlament. Què sabran ells de democràcia! Si no els agraden el matrimonis homosexuals, o l'avortament o l'escola pública laica, que s'aguantin. A mi tampoc m'agraden ells i no els prohibiré pas. Així que, si us plau, els sermons pels seus, les consignes pels seus, les exigències pels seus. Deixin-nos en pau.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Aleia iacta est






Ahir es van celebrar eleccions sindicals a la meva empresa. A Madrid es votava un Comitè de 5 delegats. El resultat va ser de 4 a 1 a favor de Comissions Oberes. Un resultat que hem repetit de les darreres eleccions sindicals. 

Desprès d'anys en que no teniem ni un sola persona afil·liada, finalment hem aconsseguit, no només guanyar totes les eleccions sindicals en què ens hem presentat, sinò que, actualment, el nostre nivell d'afl·liació és de més d'un 40%.

Com a Secretari General de la Secció Sindical de Comissions Obreres em sento molt satisfet. Més si tenim en compte les dificultats per les que atravessem els sindicats. Atacats per uns, menystinguts per altres, que la confiança que despositen en el teu projecte els teus companys i companyes sigui tan gran, demostra que si es treballa bé, la gent respon.

No hi ha cap més secret en aquestes aclaparadores victòries que el treball, l'esforç continuat, la seriosistat i rigorositat, i el fet de que els teus companys i companyes et vegin proper i accesible. 

Si treballes de valent, sempre, sempre, s'obtenen resultats. No hi ha, per tant, cap meta inassumible, però si molt d'esforç per arribar a assolir els objectius importants. Cada dia, però, ens hem de plantejar reptes, i cada dia hem de fer l'esforç d'assolir-los. No cal que siguin, al principi, grans empreses, però hem de ser constants en l'esforç, i mica en mica elevar el nostre sostre d'exigències. Així podem arribar a aconsseguir superar qualsevol meta.

Però també és important comptar amg gent que et recolzi, gent que aposti per tu i pel teu projecte. És molt important l'equip.

Sense solució de continuitat, el 24 de novembre s’hi celebraranan les eleccions sindicals de Catalunya, i avui he convocat a tots els candidats i candidates que es presenten per la provincia de Barcelona. Entre d’altres coses, els he encoratjat a participar activament en la consecusió del nostre objectiu: guanyar les eleccions. Els he parlat de la seva importància, siguin o no candidats amb possibilitats de sortir. Els he dit que sense ells no ho aconsseguirem. Els he demanat que creguin cegament en què és possible i està en les seves mans, guanyar les eleccions. En definitiva, que confiin en les seves forces. Però per fer-ho, s’han de dedicar, han de “perseguir” als electors, i per convencel’s els he donat arguments. Un argumentari escrit com a eina que reforci el seu esforç.

Les cartes, doncs, estan tirades, ara només falta que els jugadors confiin en que la seva mà és la millor i elevar l’aposta. Segur que si així ho fan, guanyaran, guanyarem la partida.
ALEA IACTA EST.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Presentació llibre Joan Herrera

En Joan Herrera va presentar el seu llibre, Economia i ecologia el passat divendres a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. Jo li vaig fer l'entradeta de presentació i la Judith Vives, directora de la revista local Cap Gròs li va fer una entrevista.


A continuació us deixo la meva presentació:



PRESENTACIÓ

No parlaré d’en Joan Herrera com amic perquè fins ara la nostra coneixença ve del lligam polític, i no pas per haver compartit experiències personals. Però això no ha de ser obstacle per parlar d’ell.
M’explico.
En Joan Herrera, us ho confesso, sempre m’ha caigut bé, però des de la distància. No m’havia apropat prou, i així s’entén que les seves propostes, reflexions i opinions em passessin una mica desapercebudes. Espero que aquesta confessió no em passi factura.
Haig de dir, però, que una cosa sí que en cridà l’atenció des de l’inici. I és que digués el que digués, jo sempre tenia la sensació que allò que deia s’ho creia. I això en un polític, malauradament, no sol ser molt habitual.
A mesura que anava avançant ell, en la seva carrera política, i  s’anava enfortint en la lluita cos a cos allà a Madrid, no només reforçava les seves idees amb propostes, sinó que reforça la seva personalitat amb un element que, definitivament, em va fer girar els ulls i tots els meus sentits cap aquest noi espigolat que va créixer a Barcelona, entre el barri de Porta a Nou Barris i el barri de Diagonal Mar.
En Joan segragava per tots el seu porós cos, una substància, aquesta sí, de la que emmalateixen pràcticament tots els polítics de l’arc parlamentari estatal i autonòmic. Estic parlant de la substància anomenada credibilitat.
En Joan és creïble. I això sí que m’agrada. Li dona una força considerable. Crec, sincerament, que qualsevol persona que l’escolti i el vegi actuant (no en sentit teatral) sinó com a conseqüència dels seus actes públics, estigui o no d’acord amb les idees que ens planteja, si és sincer i deixa de banda els seu credo polític, se n’adonarà d’això que explico.
El seu llibre va d’això també. Traspua credibilitat per les seves costures. Tot és creïble, i el que és més important realitzable. Fa un exercici de contenció, no llença les campanes al vol, ens situa a peu de carrer, per anunciar-nos, ja al final del seu llibre que per dur a terme les seves propostes necessitem més gent que aposti per un canvi de paradigma cap un acord social i ecològic. En un acte d’humilitat reconeix que ell no pot fer-ho tot sol, ni tant sols el seu partit, ni la coalició, sinó que necessita de la participació de tots aquells i aquelles que pensin que necessiten un canvi en profunditat de les regles del joc.
En un país, en un món ple de gent que opina, en Joan Herrera ens dona raons, idees, ideals i no consignes. I reconeix que, malgrat una gran part de la societat no pensa com ell, (de moment), té el convenciment que moltes de les apostes que conté el llibre, per una societat més justa, més equitativa, amb més medi ambient són opcions de futur que necessiten de persones agosarades.
Reivindica, finalment, la política com a eina imprescindible per tirar endavant el canvi, “ara que hem d’afrontar reptes tan grans com el canvi climàtic, ara més que mai, diu, hem de fer política. I hem de fer que sigui la societat qui governi l’economia i no al revés.

Completament d’acord amb tu, ara sí, amic Joan.


divendres, 15 d’octubre del 2010

Reflexió i rectificació


Ja han passat uns quants dies des què vaig escriure el darrer post al meu blog. Han passat moltes coses, d’ençà. Entre elles, una vaga general. Una vaga de la que tothom ha parlat, massa potser, però que no per això he de deixar de comentar-la.
Jo, que vaig estar tota la nit i l’endemà fent de piquet informatiu, vaig poder copsar, si més no a Mataró, l’ambient i l’abast de la vaga.
Aquells que afirmen que la Vaga General va ser un fracàs els hi diria que una Vaga General mai és un fracàs. En tot cas, el fracàs esdevé per veure’ns obligat els sindicats a convocar-la. El fracàs és el diàleg social, i tots els intervinents tenen la seva quota de responsabilitat. Però no tots els actors tenen la mateixa “culpa”. El Govern és qui més responsabilitat té, en aquest cas, i la seva reforma laboral a cop de decret amb el vist-i-plau de CIU no ens ha deixat més camí que plantejar l’aturada general.
Aquells que parlin, però, d’èxit, també erren. Aquesta no va ser igual de contundent que la vaga de 2002, però deu n’hi do. I dic això, conscient que algú dels meus pot pensar que jugo a favor del contrari, i no és així.
A l’endemà de la vaga, certs líders sindicals parlaven d’un seguiment entre un 70 i un 80%, i això no és pas cert. I la gent ho sap, ho ha percebut, i no se’ls pot enganyar d’aquesta manera tan barroera. Però, malgrat tot, aquesta vaga no va ser un fracàs, i sí un èxit amb matisos.
Va ser un èxit tenint en compte tots els factor que jugaven en contra. Desafecció general, resignació, empipament del personal contra els sindicats per no haver actuat abans, por a perdre realment la feina (van ser molts i moltes els que van ser pressionats per no fer vaga), i la indigna campanya de desprestigi i calumnies que certs mitjans de comunicació havien engegat des de feia setmanes contra els sindicats i els sindicalistes. Els sindicats contra els elements, i deu n’hi do quins elements.
En aquest context, podem afirmar que la Vaga General va ser un èxit. Però no val recrear-se. Bàsicament, perquè les coses continuen igual, i no li faríem cap bé a ningú si ens infléssim com globus per l’èxit (amb matisos) de la convocatòria de vaga.
Per què als sindicats, el poble, també ens ha enviat un avís. Ens ha dit que, tot i empipat, nosaltres no hem estat a l’alçada, que ens han faltat reflexes i més contundència des de l’inici. I potser no els hi falta raó.
Sense esquinçar-nos els vestits, bo serà que reflexionem profundament sobre els nous temps. Sobre el què està passant a la nostra societat i com combatre aquesta desafecció (perillosa) que ens castiga. Només així, amb serenor però decidits a redreçar el rumb,podrem aconseguir, de nou l’afecció, el suport de tota la ciutadania. Ens hi juguem molt i ens necessitem mútuament. Som-hi.

dimarts, 28 de setembre del 2010

A la caça del sindicalista


Ahir, a Espejo Público, un programa d’Antena 3, sortia en Miguel Ángel Rodríguez, ara membre de la FAES, i en temps d’Aznar portaveu del seu Govern.

Tertulià de la COPE, aquest personatge no deixa indiferent ningú.  Les seves declaracions, sovint pures difamacions, traspuen un odi visceral contra tot allò que soni a roig i/o català, principalment.

Ahir, com deia, es va despenjar amb aquestes afirmacions, referint-se a la Vaga General, i en concret als sindicalistes: “La gente no está con los sindicalistas liberados. Y esos tipos, como se atrevan el miércoles a cortar una carretera, la gente se baja del coche y les corre a gorrazos(...) Como se les ocurra cortar el metro, la gente va a ir a por ellos, que lo sepan. Que lo sepan”

Y ahir, precisament, mentre repartíem propaganda explicativa de la vaga, un senyor se’m va encarar i va titllar la vaga d’irresponsable, als sindicats de no fer res i als sindicalistes alliberats de vividors. Ja s’ha obert la caça del sindicalista.

Des de fa dies observo amb preocupació una campanya de desprestigi dels sindicats i dels sindicalistes que obre les portes a la desafecció total envers aquests agents socials imprescindibles en democràcia. I jo, que no sóc gens corporativista i que reconec que els sindicats han perdut una mica el nord, i que necessiten (igual que certs partits polítics) recuperar el pols a la societat, tornant a les seves arrels (més contundència a l’hora de negociar, menys aparell, més trepitjar carrers i fàbriques), no puc deixar de passar l’atac a un dels pilars del nostre sistema democràtic.

Que ningú no s’enganyi ni es deixi enganyar, no estarem millor sense sindicats, com no estarem millor amb aquesta reforma laboral. La patronal, certs mitjans de comunicació molt poderosos, la dreta i, malauradament el Partit Socialista, estan contribuint l’un amb la seva política de retallada de drets, els altres amb afirmacions difamatòries contra els sindicalistes, a crear un clima de recel (fins i tot de rancúnia) contra tot allò que soni a progressista i d’esquerres, i contra aquells i aquelles que recolzem la Vaga General.

Si aconsegueixen fer-vos creure que els sindicats són la causa dels mals del nostre país, si us quedeu orfes d’institucions cabdals en la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores (malgrat, torno a repetir, les seves mancances), res no els aturarà en el seu gran objectiu, que no és un altre que desmuntar l’estat del benestar que tant esforç ens ha costat aixecar.
Només per això, tothom hauria de fer vaga. No els hi podem deixar franc el camí. Ens han de trobar al mig, obstaculitzant els seus plans, ben plantats, independentment de les nostres filies i fòbies vers els sindicats, recolzant-los, perquè l’atac és cert, greu i de llarg i profund recorregut, contra tots els treballadors i treballadores del nostre país, però també contra els pensionistes presents i futurs.

Que no siguin els nostres fills, o els nostres nets qui, des d’un futur no gaire llunyà ens demanin explicacions sobre el perquè de les seves precàries condicions laborals. Que no ens hagin de retreure que en un temps passat no vam fer res per defensar els nostres drets, conquerits gràcies, entre d’altres, a l’esforç de molts sindicalistes.  

dilluns, 27 de setembre del 2010

L'independentisme com a forma de tribalisme

Interessant i polèmic article d'un militant d'ICV.
El trobareu a http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6721
Políticament incorrecte, o toca de ple en el quid de la qüestió?
Al final, no podrem discrepar sense de acusats de qualsevol cosa?

Empresaris sota sospita


Per quan una reforma empresarial? Perquè sembla evident que als empresaris d’aquest país també els caldria una en profunditat.

Així, potser, al capdavant de la màxima representació de la patronal (CEOE), en comptes d’estar presidida per un senyor que ha estat corresponsable de la fallida de la seva aerolínia (Air Comet), i que ha arruïnat les seves empreses per la seva mala gestió i té oberts diversos procediments judicials, potser deia, si es reformen els empresaris, al capdavant de la CEOE podria asseure’s un empresari exemplar.

Aquesta transformació podria acabar amb un empresari tipus que no té ni formació adequada, ni és ètic, ni té en consideració el millor actiu de la seva empresa: el capital humà.

Si es produïssin aquest canvis, potser els treballadors de Pavellons Viada, per exemple, no haurien suportat els darrers mesos un patró sense escrúpols que no ha dubtat en desfer-se dels seus experimentats, lleials i molt preparats empleats per altres treballadors, la majoria dels quals treballen sense contracte (segons ens diuen els treballadors despatxats), i cobrant sous molt inferiors.

Potser aquests treballadors lleials, que ara se senten estafats i humil·liats, haurien pogut salvar-se de la pèrdua del seu lloc de treball, si el seu “amo” hagués estat a l’alçada de l’empresari model que necessitem en aquest país. Però no, aquest empresari ha tirat pel dret, i ni experiència, ni lleialtat, ni històries, els ha donat un permís retribuït (que no ha liquidat en cap cas) i els envià a casa, mentre muntava una empresa amb un altre nom dins el mateix local per continuar amb la mateixa activitat que duia a terme amb els treballadors de sempre.

Potser, la reforma empresarial, tan necessària, ens portaria empresaris compromesos amb els seus treballadors i treballadores, sobretot en moments de crisi.

Però, per desgracia, això de moment, no passarà. Per contra, i gracies a un govern mal anomenat d’esquerres (amb la complicitat dels de sempre), ha aprovat per decret una reforma laboral contra els treballadors, que farà créixer com l’escuma aquest empresari tipus, que tan mal li fa a la classe treballadora però també al seu país.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Centre de menors a debat

El PP va portar al ple de l'Ajuntament de Mataró una "pregunta" sobre la instal·lació d'un centre de menors al barri de Pla d'en Boet. Dies enrere el senyor Mojedano (líder del PP a Mataró) va fer d'enllaç dels veïns i va entregar una nota de premsa en la que es podia llegir el següent: "Bon dia, a petició del veïns de Pla d'en Boet, amb qui hem mantingut una reunió aquesta mateixa setmana, us fem arribar aquesta nota de premsa. La seva petició és que aquest comunicat tingui la major difusió possible. Moltes gràcies"- Una nota de premsa ofensiva i plena d’incerteses, desqualificacions i calumnies, tot s’ha de dir.

Abans, però, el senyor Mojedano va demanar, a través dels mitjans de comunicació, que en aquell lloc, de produir-se l'obertura del centre i preveient el que podria passar, donada la conflictivitat d'aquest menors, (segons ell), s’instal·lèsin càmeres de seguretat al barri, més vigilància policial i un dispositiu d'actuació immediata dels mossos d'esquadra que haurien d'intervenir de manera ràpida quan aquests menors provoquessin qualsevol tipus d'incident. A tot això es va unir la Falange Española de la Jons, que va anar distribuint un pamflet entre els veïns dels barri. En aquest pamflet es qualificava "de autèntica bomba de relojería para la convivencia y la paz social en un barrio que ya tiene suficientes problemas de este tipo”, l’obertura del centre. Hi han més perles dins del pamflet, però em nego a donar-li més publicitat.

Segurament, sense voler-ho, el PP s’ha alineat en aquest cas amb les tesis d’un grup polític d’extrema dreta, cosa que no li fa cap bé.

I el que resulta més esfereïdor de tot plegat, a banda de les actituds intolerants de tots aquests actors, és que aquest centre no és un centre de menors delinqüents ( i encara que ho fos, òbviament tenen tot el dret a ser tractats amb respecte i com a persones), no és, dic, un centre de persones “conflictives”. Son, en la seva majoria, nens i nenes que provenen de famílies desestructurades. Son nens i nenes de 4 a 14 anys que necessiten caliu humà, no comportaments de rebuig i incomprensió. És, doncs, necessari actuar amb una mica més de prudència. Que no ha facin un grupet reduït de veïns, fàcilment manipulables, em pot semblar més o menys “normal”, però què un partit polític de la categoria i el pes del PP caigui en la trampa, em sembla poc edificant. Si el senyor Mojedano acusava de falta d’informació i poca transparència l’Ajuntament per no haver informat als veïns amb antelació, tampoc sembla molt acurada la seva reacció sense haver-se informat abastament sobre el tipus de centre que es volia instal·lar en el barri, sobre quina és la trajectòria dels seus encarregats, abans d’esvalotar tothom amb les seves intervencions.

Avui, he conegut la noticia http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20100912/els-nens-rebutjats-mataro-demanen-comprensio-als-veins/475496.shtmlque un grup d’aquest menors ha adreçat una carta pública a través de la premsa nacional, lamentant aquestes actituds i comportaments, i reclamant un tracte just. Una carta que m’ha colpit.

Tots som humans, i tots i totes tenim dret a equivocar-nos, però en aquells i aquelles que, per la seva capacitat d’incidir en la societat tenen una major responsabilitat, a ells i elles els hem d’exigir un comportament més escrupolós a l’hora d’endinsar-se en terrenys fangosos. 

Crec que una acte de reflexió i una disculpa posterior per la seva actuació no estarien de més entre alguns d’aquests actors que han protagonitzat un dels episodis més tristos dels darrers anys a la nostra ciutat.