dimarts, 23 de febrer del 2010

Llicències i altres històries

Sembla cert que la concessió de llicències per a dur a terme qualsevol activitat no és un tema que es tracti a nivell de govern. No hi ha cap obligació d’informar als membres del govern municipal i sembla lògic que així sigui, donat que és competència sobirana de la regidoria corresponent i seria molt feixuc, per no dir poc operatiu, anar informant de totes i cadascuna de les llicències que s’atorguen a la ciutat a tots i cadascuns dels membres d’un govern municipal.

La obligació de qui ha de donar les llicències ha de consistir en la observació de la llei i de les ordenances a l’hora de tramitar-la i concedir-la. Per tant, si qualsevol persona física o jurídica compleix amb els requisits se li ha de donar la llicència corresponent. Sigui per l’activitat que sigui i s’ubiqui on s’ubiqui. I no valen demagògies sobre aquest tema.

Ara bé, crec que en el cas de la llicència al macroprostíbul sí que els socis minoritaris del govern haurien d’haver-se assabentat abans que la noticia aparegués en els mitjans de comunicació.

Penso que des de la regidoria s’hauria d’haver sigut conscient que aquest tema dels prostíbuls, de la seva instal·lació, és polèmic. I per tant, en el moment en que es té noticia que un d’ells, i de grans dimensions, es vol instal·lar a la ciutat haurien d’haver saltat totes les alarmes.

Perquè d’aquesta manera s’hauria pogut explicar, per avançat, a la gent que ho desconeix, des del govern municipal i de manera pública com funciona el tema de les llicències, els hauríem dit que no es pot prohibir la instal·lació d’aquests centres, però que ens agradaria regular el seu funcionament. Els hauríem explicat que si no s’ha regulat el tema de la prostitució és per culpa de partits com CIU que prefereix amagar el cap sota l’ala, i els hauríem recordat que la prostitució ens agradi o no existeix i s’anuncia fins i tot en els diaris. També es podia haver reconegut que la ordenança que regula les instal·lacions que es poden posar en un determinat lloc no es va fer perquè ningú va pensar en que algú podia muntar aquests tipus d'activitats en un lloc com un polígon  i assumint aquesta manca de previsió, la cosa, crec, no hauria anat més enllà.

Penso, sincerament, que ha faltat una mica de cintura política, crec que no s’ha estat encertat des de la regidoria amb els seus socis de govern, i em sembla malament que s’intentés descarregar responsabilitats cap uns altres, en aquest cas a la Generalitat de Catalunya.

A ICV tenim molt clar que la prostitució, el seu exercici, cal regular-lo. A ningú, però, se li escapa la facilitat per fer demagògia que tenen alguns partits quan se’ls presenta la ocasió (CIU, PP, per exemple). En aquest darrer cas, a més, hem vist com un dels seus regidors havia demanat no fa gaire temps un llicència (no per ell, es veu, sinó per a un representant) per muntar un prostíbul que se li va denegar perquè en el lloc que volia muntar-lo no es podia, segons la regulació d’usos del solar. Per cert, que el dit regidor pepero ha hagut de dimitit en saber-se l’assumpte.

Dit això,, sí que m’agradaria diferenciar el tema de la prostitució del tema de la suposada manca de transparència i d’informació sobre la concessió d’una llicència a una activitat d’aquests tipus. I és que barrejar la roba, i confondre quan no manipular la opinió pública per esvalotar-los amb el tema de las “putes”, és un altre. I aquest darrer assumpte, el de les “putes”, sempre respon a una falsa moral. Alguns que em callaré, no les volen a prop, però les fan servir. No volen dignificar la seva tasca, però fan ulls clucs a que estiguin en unes condiciones miserables (és veu que per aquests guardians de la moral és molt millor veure a noies molt joves, per exemple, cada nit en una rotonda oferint els seus serveis). Tot plegat una trist hipocresia a la qual ja estem acostumats però no resignats, i per això l’hem de denunciar.

La prostitució s’ha de regular, i punt. S’ha de permetre que les dones, lliurement, puguin prendre la opció de mercadejar amb el seu cos si volen, emparades per la llei, i per això s’ha de regular legalment aquesta activitat. Aquestes dones (i alguns homes, que també n’hi ha que es dediquen) han de poder gaudir dels serveis de la  Seguretat Social, han de tenir els mateixos drets que qualsevol treballador i treballadora, i han de poder exercir la seva activitat tot respectant la llei i les normes com tothom, en els establiments adients. I si això no és així, és per culpa, sobretot, d’aquests partits de dreta moralistes de baixa estopa.

No dubto en absolut de la honestedat de ningú en aquest assumpte, però necessitem dels polítics més coratge per assumir errors i/o faltes de previsions. Si les coses s’expliquen per endavant, si se surt primer a donar explicacions sobre el què fem, de ben segur que la ciutadania confiaria una mica més en nosaltres.

Però el que em sembla molt pitjor és que la oposició utilitzi demagògicament aquest assumpte. I per descomptat, el que no em sembla bé és que certs personatges de l’escena política aprofitin qualsevol tema relacionat amb el govern per dubtar de la seva honradesa. Alguns sempre veuen complots, tractes de favor, o assumptes sota mà, quan en molts casos, simplement es tracta d’errors subsanables. Trist, molt trist tot plegat.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Polítics, quina colla!

Un dia especial

Ens hem llevat abans que sortís el sol. Tot és fosc. La ciutat encara dorm. Sembla que avui no plourà. Els darrers dies no ha deixat de fer-ho. És dilluns, però no és com qualsevol altre dilluns. Avui no vaig a treballar.

Mica en mica tothom es desperta. La meva dona trafegueja a la cuina. Es prepara un cafè amb llet. A la nena li costa una mica més llevar-se, però ja està al lavabo, front al mirall. No ha dormit gaire bé, ho sap quan s’emmiralla i veu una ombra profunda i negra al voltant dels ulls. Què hi farem, pensa, amb una mica de maquillatge no es notarà. Silenci. El noi, a ell sempre li costa una mica més posar-se en marxa, i avui, encara més. S’en va. Lluny, molt lluny, massa lluny, massa temps. És la primera vegada que estarà tant temps fora. Vuit mesos a Alemanya. Començo a sentir l’enyorança de la seva absència. Un pessigolleig em regira l’estomac. Prenc una pastilla, em fa mal tot. Jo tampoc he dormit gaire bé.
 
És l’hora. Els quatre a la porta, a punt de sortir. Ningú diu res, si de cas un parell de frases tòpiques del tipus: has tancat la porta, i la llum, sí, bé, som-hi. Res més

Els setanta quilòmetres que ens separen de l’aeroport de Girona els fem quasi bé en silenci. He posat la ràdio, fluixet, sona una peça de Gary Moore: Still goes the blues, crec que s’escriu així. El punteig metàl·lic de la seva guitarra afegeix un punt de melangia que ens referma en aquesta espècie d’autisme en el que semblem instal·lats. Poso els intermitents per avançar a una furgoneta que va carregada fins dalt de tot. El soroll cadenciós de la intermitència fa de contrapunt a les notes pausades i tristes del blues. Ja hem arribat.
 
L’aeroport fa estona que està despert. Un tràfec de maletes arrossegades per endormiscats passatgers es passeja per la terminal. Tots s’en van tant de temps, em pregunto. Prenem un esmorzar lleuger. Fem temps. Són les vuit del matí. El noi està a punt d’embarcar. Les paraules surten amb dificultat. El moment s’acosta. El temps s’esgota. Deixo anar un petit discurs, a penes un parell de frases sobre la oportunitat que se li presenta al meu fill, que espero que tregui profit, bé, tot molt amanit, ho reconec. Cal que li digui que l’estimo?, no voldria fer una escena.

La seva mare té el gest congestionat, però la veig sencera. Plorarà?. Em va dir que no, però no importa si ho fa. Si vol plorar que plori, és la seva mare. La nena sí que plora definitivament quan ell està a punt d’embarcar. S’abraça a ell amb passió. Deu n’hi do com se l’estima! Jo també l’estimo i em fonc en una sentida abraçada, però aguanto. Jo també hauria de plorar, però no vull pressionar-lo, ell és molt sensible. Finalment, la seva mare, compleix la seva paraula. Ni una llàgrima, potser una petita boira enterboleix els seus preciosos ulls verds.
 
Ens veurem aviat fill, em dic, com per consolar-me Vuit mesos no són massa temps, cert, però som una família de les de “tota la vida”. I tant que ens enyorarem!

Surt el sol. Per la finestra un raig de llum acarona les meves mans mentre escric aquesta petita reflexió. Avui farà un bon dia.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Sobre la variant de Mataró

Ahir em vaig tornar a estrenar en un programa de debat. Aquesta vegada va ser a Mataró Ràdio. En Salvador Milà ,assidu d'aquesta tertúlia que es celebra un cop al mes, no va poder assistir i en el seu lloc vaig anar-hi jo.

Els temes de debat eren sobre la mobilitat a la comarca, el traspàs de rodalies i tot el tema de la variant de Mataró. També estava previst parlar de la reforma laboral i de la reforma de les pensions. Només vam poder parlar, i molt per sobre, del tema de la mobilitat.

Sis persones per a 50 minuts de programa no van donar per molt. Si més no, per a posicionar-se cadascú sobre el tema.

Va obrir foc la representant de CIU, la senadora Montserrat Candini que a les primeres de canvi va atacar el tripartit. Va venir a dir que el traspàs de rodalies venia coix per la retallada de competències i per la minva de fons. Segons ella, dels primers 6.000 mil·lions d'euros promesos es va passar a poc més de 4.000 mil·lions.

Quan em va tocar a mi el primer que vaig fer va ser parlar en positiu, dient que 4.000 mil·lions era una quantitat molt respectable i que amb això es podria fer un bon ús per a millorar unes rodalies que, li vaig etzibar a la senadora, CIU havia deixat morir i en 23 anys a penes si va fer quelcom per millorar.

En la meva segona intervenció (no va donar temps per més) em vaig posicionar sobre el tema dels "laterals" de l'autopista C-32. Como no podia ser d'una altra manera ICV estem en contra. Bàsicament, perquè fomenta l'ús del transport privat, perquè altera el paisatge, perquè pot ser el precedent del desenvolupament urbanístic de la zona, perquè no descriu els impactes sobre la salut de les persones, perquè no té en compte una visió estratègica del medi ambient, etc. 

Però si haig de ser sincer, i aquí ho haig de ser, jo vaig fer èmfasi en que no volem laterals, que apostem per un cariil BUS-VAO (VAO vol dir ,Vehicles Alta Ocupació, és a dir, donar preferència a aquells vehicles que vagin amb el màxim de persones dins), que apostàvem per vehicles elèctrics, bicicleta i fins tot per recorreguts a peu. I que apostàvem clarament pel tren, per la millora de les infraestructures, així com per la millora de la xarxa local  i comarcal de carreteres.

El veritable expert en tot aquest assumpte, en Salvador Milà, ho hauria fet millor que jo, essent com és un expert de reconegut prestigi en aquesta matèria. Però bé, per ser la primera vegada, en posaré un 5 justet. Ja anirem millorant.

Un darrer apunt: començo a estar una mica tip del discurs dels membres de la CUP deixant sempre en l'aire la sospita de que tot el que es fa des de l'Ajuntament o des del tripartit te un tufillo sospitós, de pràctiques que amaguen conductes irregulars. Ho deixen anar i es queden tan amples. Potser ja va sent hora que algú els comenci a posar en el seu lloc.




diumenge, 14 de febrer del 2010

Homenatge

Avui he acompanyat a en Romuald Grané, históric lluitador per les llibertats i represaliat d'en Franco al fossar de La Pedrera al cementiri de Montjuïc. 
S'homenatjava als immolats per la dictadura franquista.
He vist homes i dones sense ira, però amb la dignitat intacta dipositar llurs ofrenes davant les tombes dels seus camarades. Amb un fred que posava la pell de gallina, però sense que a ningú li tremolés el pols, un a un s'han anat acostant a cadascú dels monòlits que identificaven una o varies víctimes. Des de les Brigades Internacionals als companys i companyes del PSUC. Un acte íntim i molt emotiu.

Jo m'ho he mirat des de la distància però no distanciat. Gràcies a tots aquests homes i dones, als que van morir assassinats, així com a aquells i aquelles que encara són vius, els hi devem molt.

Mirant enrere sense ira però sense oblit els hem recordat alhora que hem aprofitat per cridar als quatre vents que encara no s'ha fet justícia. És absolutament imprescindible i un acte de reparació necessari i que no es pot dil·latar més reconèixer la il·legitimitat de tots els judicis de la dictadura franquista contra aquests lluitadors i lluitadores, llur "pecat" va ser defensar les llibertats democràtiques.

Ni un any més sense reparar aquesta injustícia. Els hereus del seu llegat els hi ho devem. Som-hi! 

divendres, 12 de febrer del 2010

Primer debat polític

M'he estrenat. Avui dimecres, 10 de febrer he participat en el meu primer debat polític televisiu. Em van avisar amb escases 24 hores d'antelació. El tema, candent: la reforma de les pensions, els convidats, de pes... però crec que em va anar força bé.

Tot i que erem vuit persones i el temps relativament curt (només vaig poder intervenir dos cops), va ser suficient per a dir el què penso. Bé, el què pensem des d'ICV. I dic des d'ICV perquè vaig ser convidat, no com a candidat de la coalició ICV-EUIA sinó com a Portaveu d'Iniciativa.

Entre els convidats estava la Presidenta del PP comarcal, el líder de CIU a l'Ajuntament de Mataró, i els màxims representants dels dos sindicats més importants del país, CCOO i UGT.

Completàven els vuit convidats, un membre de l'executiva del PSC, un altre d'ERC i la Presidenta de la FAGEM (empresaris).

Bàsicament, es tractava de posicionar-nos sobre l'anunci del President Zapatero d'allargar l'edat de jubilació dels 65 actuals fins el 67.

Amb un rotund NO a aquesta mesura em vaig posicionar des del principi. No podem consentir que la crisi, provocada clara i únicament pels poderosos, la paguem els de sempre: els asalariats, básicament. I per això vaig expressar el meu rebuig a aquesta mesura que només pretén tenir contents a certa classe d'individus. Uns individus que ens han posat en aquesta perillosa situació, i tenen noms i cognoms. S'amaguen darrera sigles, institucions, però són ells els únics culpables, i no contents amb rescats mil·lionaris amb fons del  estat, ara volen que els més febles, els pensionistes, contribueixin amb la prologanció del seu ja de per si sobreesforç, a redreça rel rumb d'una economia que, per la seva culpa, i la incapacitat d'un govern socialista absolutament desorientat i desbordat, fa fallida.

Però el que més m'ha esfereit de tot aquest assumpte és la frivolitat amb que el PSOE llençava aquesta proposta. I encara més dolgut estic perquè aquest partit passa per dir-se d'esquerres.

Proposaré al facebook un grup amb el nom "Volem que el PSOE passi a anomenar-se Partit Español", perquè si no té res de Socialista molt menys ho és Obrer.

Si necessiten diners que els busquin en un altre lloc. Jo els puc assenyalar uns quants: començo per les SICAV, aquests refugis per a mil·lionaris que només tributen al 1%, o pel frau fiscal, per la seva persecució de "debó", per una reforma fiscal que incentivi les inversions en energies renovables, que castigui el que contaminen més, per exemple, per una fiscalitat que faci pagar el que més té, que busqui diners entre els bancs, que els faci pagar una quota especial restada dels seus beneficis per ajudar a treure'ns de la crisi, etc., etc.
 
Mesures totes elles que, en cap cas han d'anar contra les sofertes esquenes d'aquells que menys poder adquisitiu tenen. Recordem que la pensió mitja en aquests país és d'un 800 euros (menys que el Salari Mitjà Interprofessional). O que certes pensions no arriben als 400 euros. Aixó sí, el senyor Botín declara amb orgull que aquest any 2009 ha guanyat milers de mil·lions d'euros. I per arreglar-ho tot, el Director General de Caixa de Catalunya eleva el seus sou de 600.000 a 800.000 euros anuals.
 
Per tot plegat, ja cal que ens mobilitzem, i el proper dia 23 de febrer fem un altre "cop d'estat" civil i pacífic contra aquestes mesures, i tots i totes sortim al carrer per expressar el nostre enuig per aquestes polítiques neo-lliberals que no faran res més que empobrir a molts i enriquir a uns quants.
 
 


dijous, 4 de febrer del 2010

Vots per drets, no gràcies

Ho podran embolcallar com vulguin: podran dir que es tracta d'una mesura consensuada, o podran dir que s'ha pres per tal de, i cito textualment a l'Alcalde de Vic, "millorar la cohesió social de la ciutat i per treballar en el sentit de l'ordre i la convivència", podran, en definitiva, dir el que els hi sembli, però això de Vic és pura i simplement xenofòbia.

I el que és més trist és que aquesta decisió vingui avalada per dos partits "d'esquerres". I resulta especialment esfereïdor, preocupant i perillós que aquesta decisió s'hagi pres per por al sinistre personatge que encapçala Plataforma por Cataluña, que pel que sembla va escombrant vots d'uns ciutadans que es deixen manipular pel llenguatge populista d'aquest aprenent de cabo furrier. Vots i electors que arrabassa als partits del govern municipal, pel que es veu.

Quin serà el següent pas d'aquests govern municipal de Vic? Plantar a tots el immigrants que no tinguin papers en descampats a les afores de la ciutat per a que "gaudeixin" de la natura?

A Mataró, per sort, tenim les idees clares sobre el fet migratori i sobre la immigració. Per a nosaltres, la ciutat és per a les persones; per a totes. La primera de les nostres obligacions com a polítics és vetllar per les seves necessitats, vinguin d'on vinguin, i tinguin o no papers.

No podem abandonar la gent. No els hi podem negar els serveis bàsics, ni molt menys podem assenyalar-los amb el dit, acusant-los de ser ells la causa dels nostres mals.

Mentre que s'han ocupat de les feines que nosaltres no hem volgut fer, tot eren bones cares. Mentre s'han ocupat de vetllar i bressolar els nostres fills o tenir cura dels nostres pares o avis, o tenir-nos neta la casa, no hem mirat si tenien o no papers. I ara que van mal dades per a tothom, ara, ens girem contra ells, i, com en el cas de Vic els volem desposseir dels drets més bàsics, que tants homes i dones han lluitat en el passat per a poder-los reconèixer i gaudir en un estat de Dret Social com el nostre.

Els demòcrates hem de sortir al pas ferma i decididament per a denunciar totes aquestes actituds que, algunes emparades en un discurs pretesament "ben intencionat", amaguen darrera seu una profunda visió etnocèntrica de les relacions humanes. I no m'estranyaria que, a més, aquests que s'amaguen darrera aquest discurs, del ben segur s'hauran beneficiat també dels nouvinguts.

Que aquesta ignorància d'uns pocs no sigui la llavor que alimenti l'odi contra uns quants, llur "delicte" ha sigut fugir de casa seva a la recerca d'un futur millor.

Van passant els dies

Van passant el dies i els esdeveniments es succeeixen un rere l'altre. Un dia, una conferència, un altre una trobada amb gent del món associatiu, ahir una exposició del futur projecte de Can Cabanelles a Can Palauet. Poc a poc es va entreteixint una xarxa de relacions personals i de coneixements que m'enriqueixen i que també m'ajuden a comprendre una mica millor aquesta ciutat de Mataró.

Prenc el pols a la meva ciutat, i noto com el seu cor batega amb força. Sento l'escalfor quan m'apropo, noto el alè de la seva respiració, i m'estremeix. És un ens viu a qui cal cuidar, estimar, comprendre. I cada dia que passa em sento més a prop d'ella.

Mataró té vida pròpia, però em pregunto si és feliç. Sent que l’estimen? Se sap valorada? En pregunto, per exemple, si pateix per la circulació que erosiona la seva fràgil pell, o si s’empipa molt quan li embruten la cara. M’agradaria saber què en pensa, per exemple, dels polítics. I em pregunto a qui votaria si ho pogués fer. Sé que ella no em respondrà, és discreta, i no vol comprometre’s amb ningú, al cap i a la fi ella és de tots i a tots ha d’aixoplugar. No seria ètic pensa ella. Així que l’esforç l’hauré de fer jo. Faré com si fos ella, i miraré sense ser vist, amb els seus ulls, i passejaré sense que ningú noti la meva presència, seré discret, i escoltaré amb atenció el mapa de sons que la inunden cada dia. Així, mica en mica, sense presa, aniré conformant una radiografia fidedigna dels seus sentiments, així sabré com acaronar-la quan tingui fred, així sabré protegir-la amb eficàcia quan l’agredeixen, així sabré com preparar-la per quan es faci més gran.

El meu projecte, però, necessita del concurs de molta gent. De gent que se l’estimi tant com jo, i els hauré de convèncer que paga la pena dedicar-li uns minuts de la nostra vida. Ella és generosa, conté l’aire que respirem i ens el dona sense demanar res a canvi, és pacient i soferta, es deixa trepitjar, embrutar, pintar, ens demana molt poc, una mica de respecte, un moment d’atenció, una mirada de complicitat, petits gestos que ara ja sí, sé que la fan feliç.