dijous, 11 de març del 2010

Fusions sí, fusions no

Llegeixo que CIU atura el procés de fusió de UNIM (Caixes de Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona), obligant a Caixa de Girona a sortir de la mateixa, perquè no veu que cap fusió, fora de les catalanes, avanci. I diu que esperen a governar per arreglar el tema. Mal assumpte aquest. Condicionar una decisió de supervivència del sector, afrontar una reconversió que sembla inajornable, reestructurar amb criteri el sector de caixes inflat per un creixement de la seva xarxa desaforat i a l’aixopluc del creixement especulatiu immobiliari, que ha rebentat recordem-ho, aturar tot això per una decisió purament política, és d’una irresponsabilitat supina.

Tampoc surten millor a la foto els que tenen responsabilitats i poder de decisió, o sigui, govern autonòmic, govern central i Banc d’Espanya. La seva passivitat en tot aquest tema fa témer el pitjor.

I és que ja va sent hora que els polítics actuïn en el tema de les fusions. No perquè em sembli genial haver d’arribar a una fusió, sinó perquè hi ha prou símptomes que les coses no funcionen, i potser aquesta sigui l’única via per redreçar el rumb d’algunes d’elles. Això, o simplement desapareixeran. Amb les conseqüents pèrdues de llocs de treball i pes social que això pugui representar. En definitiva, tal i com està el panorama, tal i com presenten els números algunes d’elles, la fusió pot ser el mal menor.

Davant d’un panorama fosc, econòmicament parlant, del nostre país, i amb unes altíssimes morositats que no s’aturen dins del sector, sembla que algú amb poder (Banc d’Espanya, Govern de la Generalitat, Govern espanyol) hauria de fer quelcom més que anar llençant advertiments amb la boca petita.

Crec que si no s’actua amb contundència la situació pot esdevenir absolutament crítica. Ja es preveuen pèrdues per aquest 2010 en moltes d’aquestes caixes. A què esperen, doncs, les autoritats polítiques i monetàries per intervenir? Fa la impressió que algú estigui esperant a que tot rebenti per  comprar a preu de saldo algunes entitats. I certament, des de fa ja algun temps se senten veus que demanen un nou estatus jurídic per a les caixes, a les que acusen de competència deslleial. Tot encaminat a canviar la naturalesa jurídica de les caixes, en vistes de convertir-les en bancs. I això suposaria, d’entrada, la pèrdua de la obra social, tan important per a moltes associacions, entitats, i també governs autonòmics.

I entre tots aquests embolics, indecisions, falta de lideratges polítics per afrontar el repte de la reconversió d’un sector “tocat”, els Presidents i/o Directors de les caixes fent-se forts d’alt les seves torres de marfil. Cap d’ells sembla disposat de manera voluntària a cedir ni un pam de terreny del seu feu. I tant se’ls en dona si la Entitat se’n va en orris o no, la qüestió és no perdre la cadira.

I van passant els dies, i van passant les setmanes i els mesos, i en compte d’anar avançant en processos de concentració que millorin les possibilitats de supervivència de les caixes, amb acords laborals que garanteixin llocs de treball, uns, els polítics de torn, fan l’orni, advertint i reganyant-los per no posar-se d’acord els uns i els altres, però sense gaire convicció, i els altres, els "senyors feudals" (Directors Generals i/o Presidents) es fan forts dins els seus castells, esperant que el perill que els envolta, com en un compte de fades, s’esvaeixi per art de màgia, i així salvar-se del desastre. Tot molt decebedor, tot molt perillós.

dilluns, 8 de març del 2010

Cada dia, 8 de març

Avui 8 de març es celebra el Dia Internacional de la Dona. Per a mi tots els dies haurien de ser de la dona. Cada dia de l’any les hauríem d’homenatjar. Pel que pateixen, pel que donen, pel que aguanten. Per què encara no ens han donat porta als homes.

Per altra banda, lamento que haguem de reivindicar amb un dia especial el paper de les dones. Senyal que encara no han aconseguit tot allò a què tenen dret.

Des de l’any 1975, Any Internacional de la Dona, es celebra el 8 de març, “per a commemorar la lluita històrica per millorar la vida de la dona”. Una lluita que continua encara.

La idea de celebrar un dia internacional de la dona va sorgir a finals del sègle XIX, en plena revolució industrial. Una celebració que recull velles reivindicacions, com aquella de Lisístrata en la Antiga Grècia, que va fer la primera vaga de “conys caiguts” contra els homes, per aturar una guerra. Testimoni que van recollir desprès altres dones durant la Revolució Francesa, aquesta vegada reclamant “lliberté, égalité i fraternité”.

Desprès van ser les sufragistes que reclamaven el dret de vot per a les dones les que van recollir la torxa en aquesta desigual lluita per la igualtat. I avui en dia, fins i tot en aquest mal anomenat primer món, encara les dones lluiten per aconseguir que se les tracti igual que els homes.

La història més estesa sobre la commemoració del 8 de març fa referència als fets que van succeir un 8 de març (tot i que aquesta data ha estat qüestionada per diversos historiadors i historiadores) en 1908, als Estats Units. En una fàbrica tèxtil de Nova York, 146 dones van morir calcinades en un incendi provocat per les bombes incendiaries que van ser llençades contra la fàbrica mentre les dones romanien al seu interior. S’havien tancat com a protesta per les seves condicions laborals: baix salaris i pèssimes condicions de treball. Tot i que les fonts discrepen sobre les dates i segons altres fonts, aquest succés no es pot deslliurar de la vaga de més de tretze setmanes de durada que les empleades i els empleats del sector tèxtil van portar aterme en el East Side de Nova York, on van participar més de 20.000 obrers en la seva majoria dones, aquells fets van ser d’una gran transcendència en la història social dels Estats Units i per extensió del moviment obrer feminista.

Avui, més de cent anys després, encara queden moltes fites per aconseguir. La igualtat encara no és real. Sense anar més lluny, a la meva empresa, una entitat financera amb més de mil persones empleades, les dones no ocupen pràcticament cap alt càrrec. No arriben al 34% de contractació i es poden comptar amb els dits d’una mà quantes són Caps de Departament o Caps de Zona. I quan es queden embarassades encara hem de sentir comentaris misògins per part d’alguns homes.

Una igualtat que no és efectiva i per la que hem de continuar lluitant.

Hem de lluitar, com aquelles dones que es van jugar la vida per reclamar el que consideraven just. Elles van voler transformar la realitat, i ho van aconseguir. Amb sang, suor i llàgrimes, moltes llàgrimes, i molta sang. I nosaltres, homes i dones panxacontentes del primer món no només les hem de rescatar del pou de l’oblit sinó que hem de recollir el seu testimoni, lluitant cada dia per eradicar les injustícies que encara creixen com la mala herba al nostre costat.

Perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, veiem com un home maltracta una dona, i no diem res. Perquè no val mirar cap un altre costat quan, per exemple, a la nostra feina, vèiem com un home s’acarnissa amb una companya fins fer-la plorar, per què no arriba a segons quins nivells de producció (?), perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, una dona és assetjada moral o sexualment i fem com que la cosa no va amb nosaltres, perquè no podem mirar cap a un altre costat quan, per exemple, sabem que les dones no tenen el que es mereixen: el mateix tracte d’igualtat que rebem els homes.

Nosaltres tenim gran part de culpa del què passa, però també tenim la possibilitat de posar-hi remei. Només cal que siguem justos.

Jo, per demanar, demanaria que les dones assumissin el poder abans que no sigui massa tard. Però no utilitzant les “armes” dels homes, que com tothom sap, no han ajudat gens a la igualtat, la fraternitat i la llibertat de les dones (continuen molt oprimides a la majoria de llocs del món), sinó que facin servir les seves, armes com la prudència, la comprensió, la paciència, la tolerància, la capacitat per a sobreposar-se als infortunis, i sobretot l’amor, que a mans plenes i dia a dia ens demostren suportant-nos.