dimarts, 28 de setembre de 2010

A la caça del sindicalista


Ahir, a Espejo Público, un programa d’Antena 3, sortia en Miguel Ángel Rodríguez, ara membre de la FAES, i en temps d’Aznar portaveu del seu Govern.

Tertulià de la COPE, aquest personatge no deixa indiferent ningú.  Les seves declaracions, sovint pures difamacions, traspuen un odi visceral contra tot allò que soni a roig i/o català, principalment.

Ahir, com deia, es va despenjar amb aquestes afirmacions, referint-se a la Vaga General, i en concret als sindicalistes: “La gente no está con los sindicalistas liberados. Y esos tipos, como se atrevan el miércoles a cortar una carretera, la gente se baja del coche y les corre a gorrazos(...) Como se les ocurra cortar el metro, la gente va a ir a por ellos, que lo sepan. Que lo sepan”

Y ahir, precisament, mentre repartíem propaganda explicativa de la vaga, un senyor se’m va encarar i va titllar la vaga d’irresponsable, als sindicats de no fer res i als sindicalistes alliberats de vividors. Ja s’ha obert la caça del sindicalista.

Des de fa dies observo amb preocupació una campanya de desprestigi dels sindicats i dels sindicalistes que obre les portes a la desafecció total envers aquests agents socials imprescindibles en democràcia. I jo, que no sóc gens corporativista i que reconec que els sindicats han perdut una mica el nord, i que necessiten (igual que certs partits polítics) recuperar el pols a la societat, tornant a les seves arrels (més contundència a l’hora de negociar, menys aparell, més trepitjar carrers i fàbriques), no puc deixar de passar l’atac a un dels pilars del nostre sistema democràtic.

Que ningú no s’enganyi ni es deixi enganyar, no estarem millor sense sindicats, com no estarem millor amb aquesta reforma laboral. La patronal, certs mitjans de comunicació molt poderosos, la dreta i, malauradament el Partit Socialista, estan contribuint l’un amb la seva política de retallada de drets, els altres amb afirmacions difamatòries contra els sindicalistes, a crear un clima de recel (fins i tot de rancúnia) contra tot allò que soni a progressista i d’esquerres, i contra aquells i aquelles que recolzem la Vaga General.

Si aconsegueixen fer-vos creure que els sindicats són la causa dels mals del nostre país, si us quedeu orfes d’institucions cabdals en la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores (malgrat, torno a repetir, les seves mancances), res no els aturarà en el seu gran objectiu, que no és un altre que desmuntar l’estat del benestar que tant esforç ens ha costat aixecar.
Només per això, tothom hauria de fer vaga. No els hi podem deixar franc el camí. Ens han de trobar al mig, obstaculitzant els seus plans, ben plantats, independentment de les nostres filies i fòbies vers els sindicats, recolzant-los, perquè l’atac és cert, greu i de llarg i profund recorregut, contra tots els treballadors i treballadores del nostre país, però també contra els pensionistes presents i futurs.

Que no siguin els nostres fills, o els nostres nets qui, des d’un futur no gaire llunyà ens demanin explicacions sobre el perquè de les seves precàries condicions laborals. Que no ens hagin de retreure que en un temps passat no vam fer res per defensar els nostres drets, conquerits gràcies, entre d’altres, a l’esforç de molts sindicalistes.  

dilluns, 27 de setembre de 2010

L'independentisme com a forma de tribalisme

Interessant i polèmic article d'un militant d'ICV.
El trobareu a http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6721
Políticament incorrecte, o toca de ple en el quid de la qüestió?
Al final, no podrem discrepar sense de acusats de qualsevol cosa?

Empresaris sota sospita


Per quan una reforma empresarial? Perquè sembla evident que als empresaris d’aquest país també els caldria una en profunditat.

Així, potser, al capdavant de la màxima representació de la patronal (CEOE), en comptes d’estar presidida per un senyor que ha estat corresponsable de la fallida de la seva aerolínia (Air Comet), i que ha arruïnat les seves empreses per la seva mala gestió i té oberts diversos procediments judicials, potser deia, si es reformen els empresaris, al capdavant de la CEOE podria asseure’s un empresari exemplar.

Aquesta transformació podria acabar amb un empresari tipus que no té ni formació adequada, ni és ètic, ni té en consideració el millor actiu de la seva empresa: el capital humà.

Si es produïssin aquest canvis, potser els treballadors de Pavellons Viada, per exemple, no haurien suportat els darrers mesos un patró sense escrúpols que no ha dubtat en desfer-se dels seus experimentats, lleials i molt preparats empleats per altres treballadors, la majoria dels quals treballen sense contracte (segons ens diuen els treballadors despatxats), i cobrant sous molt inferiors.

Potser aquests treballadors lleials, que ara se senten estafats i humil·liats, haurien pogut salvar-se de la pèrdua del seu lloc de treball, si el seu “amo” hagués estat a l’alçada de l’empresari model que necessitem en aquest país. Però no, aquest empresari ha tirat pel dret, i ni experiència, ni lleialtat, ni històries, els ha donat un permís retribuït (que no ha liquidat en cap cas) i els envià a casa, mentre muntava una empresa amb un altre nom dins el mateix local per continuar amb la mateixa activitat que duia a terme amb els treballadors de sempre.

Potser, la reforma empresarial, tan necessària, ens portaria empresaris compromesos amb els seus treballadors i treballadores, sobretot en moments de crisi.

Però, per desgracia, això de moment, no passarà. Per contra, i gracies a un govern mal anomenat d’esquerres (amb la complicitat dels de sempre), ha aprovat per decret una reforma laboral contra els treballadors, que farà créixer com l’escuma aquest empresari tipus, que tan mal li fa a la classe treballadora però també al seu país.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Centre de menors a debat

El PP va portar al ple de l'Ajuntament de Mataró una "pregunta" sobre la instal·lació d'un centre de menors al barri de Pla d'en Boet. Dies enrere el senyor Mojedano (líder del PP a Mataró) va fer d'enllaç dels veïns i va entregar una nota de premsa en la que es podia llegir el següent: "Bon dia, a petició del veïns de Pla d'en Boet, amb qui hem mantingut una reunió aquesta mateixa setmana, us fem arribar aquesta nota de premsa. La seva petició és que aquest comunicat tingui la major difusió possible. Moltes gràcies"- Una nota de premsa ofensiva i plena d’incerteses, desqualificacions i calumnies, tot s’ha de dir.

Abans, però, el senyor Mojedano va demanar, a través dels mitjans de comunicació, que en aquell lloc, de produir-se l'obertura del centre i preveient el que podria passar, donada la conflictivitat d'aquest menors, (segons ell), s’instal·lèsin càmeres de seguretat al barri, més vigilància policial i un dispositiu d'actuació immediata dels mossos d'esquadra que haurien d'intervenir de manera ràpida quan aquests menors provoquessin qualsevol tipus d'incident. A tot això es va unir la Falange Española de la Jons, que va anar distribuint un pamflet entre els veïns dels barri. En aquest pamflet es qualificava "de autèntica bomba de relojería para la convivencia y la paz social en un barrio que ya tiene suficientes problemas de este tipo”, l’obertura del centre. Hi han més perles dins del pamflet, però em nego a donar-li més publicitat.

Segurament, sense voler-ho, el PP s’ha alineat en aquest cas amb les tesis d’un grup polític d’extrema dreta, cosa que no li fa cap bé.

I el que resulta més esfereïdor de tot plegat, a banda de les actituds intolerants de tots aquests actors, és que aquest centre no és un centre de menors delinqüents ( i encara que ho fos, òbviament tenen tot el dret a ser tractats amb respecte i com a persones), no és, dic, un centre de persones “conflictives”. Son, en la seva majoria, nens i nenes que provenen de famílies desestructurades. Son nens i nenes de 4 a 14 anys que necessiten caliu humà, no comportaments de rebuig i incomprensió. És, doncs, necessari actuar amb una mica més de prudència. Que no ha facin un grupet reduït de veïns, fàcilment manipulables, em pot semblar més o menys “normal”, però què un partit polític de la categoria i el pes del PP caigui en la trampa, em sembla poc edificant. Si el senyor Mojedano acusava de falta d’informació i poca transparència l’Ajuntament per no haver informat als veïns amb antelació, tampoc sembla molt acurada la seva reacció sense haver-se informat abastament sobre el tipus de centre que es volia instal·lar en el barri, sobre quina és la trajectòria dels seus encarregats, abans d’esvalotar tothom amb les seves intervencions.

Avui, he conegut la noticia http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20100912/els-nens-rebutjats-mataro-demanen-comprensio-als-veins/475496.shtmlque un grup d’aquest menors ha adreçat una carta pública a través de la premsa nacional, lamentant aquestes actituds i comportaments, i reclamant un tracte just. Una carta que m’ha colpit.

Tots som humans, i tots i totes tenim dret a equivocar-nos, però en aquells i aquelles que, per la seva capacitat d’incidir en la societat tenen una major responsabilitat, a ells i elles els hem d’exigir un comportament més escrupolós a l’hora d’endinsar-se en terrenys fangosos. 

Crec que una acte de reflexió i una disculpa posterior per la seva actuació no estarien de més entre alguns d’aquests actors que han protagonitzat un dels episodis més tristos dels darrers anys a la nostra ciutat.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Discurs 11 de setembre


Un altre 11 de setembre, ens reunim entorn aquest monument, i arreu del país, per a fer-nos sentir com a poble. Un exercici de reafirmació democràtica i cívica que ens ajuda a mantenir vives les arrels d’un poble, el nostre, que durant el darrer any ha expressat de manera clara i contundent que vol ser protagonista del seu destí.

Els catalans i les catalanes varem sortir decididament al carrer el passat 10 de Juliol, per exigir que es respectés la decisió sobirana del poble de Catalunya, expressada en l’acord del seu Parlament i, posteriorment, d’un referèndum popular. Tots plegats varem deixar clar, amb una única veu, que som una nació, que nosaltres som els amos del nostre futur, i que ningú té, ni tindrà mai, la potestat de decidir en el nostre nom.

A ICV-EUiA treballem pensant que encara no està tot perdut. Que encara ens queda una oportunitat de reformar l’Estat Espanyol trobant aliances més enllà de la franja. Per això treballem amb un full de ruta que comença amb la reforma de la Constitució, una proposta que ja s’ha convertit en inajornable. És així de simple, si l’Estatut no hi cap a la Constitució, vol dir que Catalunya no hi cap a la Constitució. Caldrà doncs, fer una nova Carta Magna més oberta en la que hi capiguem tots i totes.

Cal que tinguem, obertament, el dret a decidir el nostre grau d’autogovern i sobirania com a poble. Cal que puguem escollir, en un referèndum, autonomia, federalisme o independència. Així és com es construeix el país. Fent participar la gent en les decisions, però també acceptant totes les opcions possibles.

Al mateix temps, Catalunya segueix immersa en una de les pitjors crisis econòmiques de les darreres dècades, i recentment, el Govern espanyol, ha pres mesures suposadament pal·liatives, que repercutiran negativament entre les capes més vulnerables de la nostra societat.

Paguen, doncs, aquells i aquelles víctimes del desastre que altres han provocat, mentre els grans banquers i els especuladors, grans causants d’aquesta enorme crisi se’n surten amb ajudes públiques els primers i amb enormes beneficis fruit dels seus tripijocs, els segons.

Els catalans i les catalanes també patirem els efectes de la reforma laboral impulsada per l’executiu espanyol i aprovada al Parlament. Aquesta agressió contra els treballadors i treballadores no es quedarà sense resposta, i així, també, farem sentir la nostra veu, en la defensa dels drets socials de la gent d’aquest país.

I ho farem, com no podria ser d’una altra manera, el 29 de setembre afegint-nos a la Vaga General convocada pels sindicats.

I no voldria acabar sense retre un petit homenatge a algú que també va defensar sempre la causa dels més febles i la sobirania que com a poble, va dir, devem preservar i enaltir.

Un dia com el d’avui de fa 37 anys, moria en Salvador Allende, un home del poble.

Visca Catalunya!