Zapatero ha perdut el nord

Assisteixo indignat a la, no sé com qualificar-la, canallada, traïció al poble, o haig de ser políticament correcte i simplement dir injustes mesures que ha presentat avui al Parlamento Español el President Zapatero per pal·liar els efectes de la crisi?

Perquè és evident que, pel cap baix, aquestes mesures anticrisi que ataquen l'estat del benestar i per tant les classes populars (pensionistes, funcionaris), són lesives pels interessos dels més febles.

Fa temps vaig crear al facebook un grup que demanava que el PSOE renunciés a les sigles Socialista i Obrer. Sembla obvi que no cal explicar el perquè.

També estic trist, perquè la gent pensarà que no ens diferenciem les esquerres de les dretes, i això no és veritat. Avui en Joan Herrera en una intervenció plena d'encert, sòlida i justa ha criticat amb duresa les mesures anticrisi de Zapatero. L'ha acusat d'arronsar-se davant els poderosos, castigant als més febles.

I l'advertit que, malgrat ser un partit modest, s'enfrontaran a ell amb tota la seva força.

Però no només "l'ha amenaçat" sinó que li ha donat arguments per fer una altra política, la de la justícia fiscal, amb una fiscalitat progressiva i verda que castigui els que més tenen i afavoreixi als que creïn ocupació des de la inversió "verda".

Ara ens tocarà sortir al carrer (què menys) per protestar, però em temo que alea iacta est  i que ens tocarà patir encara més les conseqüències d'una crisi que té clars i reconeixibles culpables, que a hores d’ara se’n deuen estar fent un fart de riure, veient com facin el que facin, els governs .siguin de dretes o d'esquerres sempre, sempre, sempre, els hi acaben donant un cop de mà.

Veni, vidi, bicing!

Les cèlebres paraules de Juli Cèsar al 47 AC, veni, vidi, vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer) pronunciades davant el senat de Roma desprès de la seva victòria a la batalla de Zela, posàven de manifest la confiança amb que Juli Cèsar va afrontar aquella batalla i la seguretat del seu triomf, producte no tant de la seva arrogància sinó del convenciment de les seves possibilitats donat els seus coneixements militars així com de la vàlua del seu exèrcit.

Paraules que també ens servirien per exemplificar el que ha estat la posada en marxa del bicing a la nostra veïna Barcelona.

Com va passar amb els patricis que no “confiaven” en el César i les seves virtuts, de la mateixa manera alguns tampoc “veien” el triomf d’aquest sistema.

L’escepticisme amb que aquesta proposta va ser rebuda per part d’algunes persones a la ciutat, no ho podem considerar una capgrossada mataronina. Si ens remuntem al 2007, quan es va posar en marxa el bicing, els responsables es van veure desbordats. Ni les previsions més optimistes esperaven aquest nivell d’acceptació per part dels usuaris.

Hem de recordar que abans de posar-se en marxa a Barcelona la Generalitat, a través de l’INCAEN, va estar sondejant a varies ciutats, entre elles Mataró, per impulsar la creació d’un servei de lloguer de bicicletes.

Es va posar en marxa, doncs, al març del 2007 i en cinc mesos ja tenia 70.000 abonats. Actualment hi ha uns 190.000 i s’ha convertit en un element més de la mobilitat a la ciutat de Barcelona. Encara més important, està potenciant que moltes persones que es van abonar per provar-ho avui dia ja disposin d’una bicicleta pròpia i la utilitzin com el seu principal vehicle de transport.

Tot i tenir a prop una experiència reeixida d’ús de la bicicleta per a moure’ns per ciutat, encara ens enfrontem a moltes reticències. ICV aposta clarament per la bicicleta i venim defensant el seu ús com a una alternativa real de mobilitat que és ecològica, saludable, respectuosa i integrada a la ciutat. A més a més, cal recordar que es un mitjà de transport singularment barat i que augmenta la nostra independència energètica.

Es per això que vull convidar a tots i totes les mataronines que encara tenen dubtes sobre fer servir la bicicleta a la ciutat, que s’animin a fer-ho. Descobrirem el plaer de contribuir a que Mataró sigui menys sorollosa i amb menys fums i embussos. I a l’Ajuntament li tocarà d’intensificar les accions perquè la ciutat sigui més segura pels i per les usuàries de la bici.

Reflexionem de com serien les ciutats i pobles del nostre país sense fums, sense soroll, i destinant menys espai al cotxe perquè el torni a tenir les persones.

Veni, vidi, bicing!

Els crims del franquisme.

Té tretze anys, juga a la pilota davant casa seva. És dissabte, i no té classe. La seva mare el crida pequè entri a casa i esmorzi. Avui tenen previst anar a la platja. Fa alguns mesos el seu pare va fugir, ningú sap on es troba. El seu pare era un conegut militant comunista. Una nit van venir a buscar-lo, però no el van trobar. El militars havien donat un cop d’estat a l’Argentina i van començar a fer neteja. El seu pare era un important membre del partit dels treballadors. Però, unes hores abans, algú l’havia trucat -fuig venen a per tu-li va dir una veu amiga. Es va acomiadar, entre plors, de la seva dona i del seu fill, a qui només li va demanar que cuidés la mare. Ara, el noi, està a punt d’entrar dins la casa, però no ho farà. Uns homes, un cotxe negre, unes mans enguantades li tapen la boca, tot passa en un moment. El nen es introduït dins el sedan i aquest arrenca a tota velocitat. L’únic rastre és una fort pudor a goma cremada. A la mare se li gira el cor, percep l’absència i surt d'una revolada  al carrer. Ni rastre del seu fill.

Han passat molts anys, a l’Argentina s’ha acabat la dictadura, però des de fa un temps es jutge als torturadors i assassins que van fer “desaparèixer” milers de persones. Entre elles en Floreal Avellaneda, aquell noi de tretze anys que jugava a la pilota, aquell nen que mai més va saber del seu pare. El seu botxí, el general Fernando Verplaestsen, ex cap d’intel·ligència de Campo de Mayo, el centre clandestí de detenció on van desaparèixer milers d’argentins i argentines, seu avui a la banqueta dels acusats. No està sol, l’acompanya el general Reynaldo Benito Bignone, que va ser el darrer president de la dictadura militar argentina i un dels responsables de la creació del chupadero del Campo de Mayo. Mantenen ambdós una actitud xulesca, i no s’empenedeixen dels seus crims. Un d’ells encara justifica la desaparició de 8.000 persones emparant-se en què allò era una guerra. Una guerra amb soldats de tretze anys.

A Espanya també vam tenir una dictadura, però aquí a diferència de la d’Argentina qui se seu a la banqueta dels acusats és un jutge que ha volgut jutjar a aquells que van fer desaparèixer a milers d’espanyols i espanyoles. Vol fer justícia i l’acusen de prevaricar. I és que, definitivament, spain is different.

El món del revès

“La justicia és un cachondeo”, la frase pronunciada fa uns anys pel llavors alcalde de Xerès, va generar “jurisprudència” popular. Així, quan algú creu que la justícia no ha respòs com cal a l’hora de dictar sentència, s’utilitza pel respectable per a expressar empipament envers la judicatura.

Però, més que parlar del “cachondeo” de la justícia, en si mateixa abstracta, jo parlaria d’aquells que tenint el poder de exercitar-la, acaben convertint-la en un objecte grotesc, de burla.

Per tant, parlaria de jutjes que, o bé no encerten a l’hora d’administrar-la comme il faut, (i per tant, resultarien incompetents), o de jutges que, senzillament, prevariquen. En el primer cas haurien de ser cessats, i en el segon cas haurien de ser jutjats i condemnats.

De jutges estranys i “sospitosos” aquests dies ens trobem a uns particularment curiosos. Em refereixo al jutge que ha decidit seure a la banqueta dels acusats a un altre jutge al qual acusa de prevaricar per voler investigar els crims del franquisme. Un jutge acusador que, en el seu temps lliure, es dedica a confraternitzar amb els “hermanos” de la Hermandad del Valle de los Caídos, que com tothom sap “enalteix les virtuts de la democràcia i condemna les dictadures militars sense distinció d’ideologia”. I per si no fora prou, tot aquest esperpento nacional l’han organitzat els “democràtics” nois i noies de la Falange Española.

Com també és d’allò més “curiosa” certa jutgessa del CGPJ que decidirà en breu la sortida de la Audiència Nacional del jutge Garzón, i que va encoratjar la investigació del cas conegut com de l’àcid bòric, relacionat amb l’atemptat del 11-M a Madrid. Una pura paranoia de la jutgessa. Per no parlar, i no barrejar la roba, d’aquest altre jutge que imposa una fiança de 3 mil•lions d’euros al expresident Matas, quelcom més que presumpte, i que aconsegueix pagar, amb l’ajut inestimable dels bancs amics, i evitar la presó. Ja se sap, qui pot pagar, mana.

Que aquells que voldrien tornar a velles dictadures, que aquells que no creuen en la democràcia, hagin trobat “còmplices” en la judicatura per a portar a la banqueta dels acusats a un jutge que sí que creu en la democràcia, que sí que vol que es faci justícia per uns crims comesos per la dictadura de Franco, és el món del revés.

Jutges “perillosos” que posen en qüestió i en perill la nostra democràcia i contra els que hem d’actuar, enfrontant-nos, amb totes les armes democràtiques al nostre abast per a què no continuïn perpetrant més bestieses.

I és que la decisió del jutge Luciano Varela, de jutjar a Baltasar Garzón pel presumpte delicte de prevaricació amb la investigació dels crims del franquisme, és una mostra d'involució democràtica d'aquest país i ens recorda a altres moments de la Història, i per això des d’ICV-EUIA l’acusem de voler silenciar els crims del franquisme sent còmplice de la desmemòria i dels sectors d'ultra-dreta d'aquest país.

79 aniversari de la II República

Avui celebrem el 79 aniversari de la proclamació de la II República a Espanya.

Aristòtil ja defensava les bondats de la República, la divisió dels poders, la participació activa i la representació de totes les classes socials dins les institucions: “només som lliures entre iguals”, sentencià.

La Il•lustració, va anar una mica més enllà i va establir la autoritat de la llei per damunt de l’autoritat de l’home, exigint que els governs s’interessessin pels ciutadans als que afectés la llei.

A Espanya, la història de les nostres “Repúbliques” ha estat efímera. La I República va durant un any i escaig, la II República va aguantar des del 14 d’abril de 1931 fins el cop d’estat del 36, però tot i que efímera, la perdurabilitat del seu record encara hi es present. Actes com el d’avui en donen fe.

Vull destacar, breument, algunes fites aconseguides en aquell segon intent de democratitzar el nostre país.

• Es desplaça el control del poder. Ja no és l’oligarquia qui el detenta, sinó que aquest s’amplia a través d’altres òrgans del govern, òrgans per descomptat, democràtics.

• Es formula una nova llei electoral que va fer que es puguin votar unes Corts Constituents que van acabar amb el monopoli del poder oligàrquic.

• També es va aconseguir el reconeixement del sufragi universal així com el dret a vot de les dones.

• Es recull en la nova constitució la promesa de governs autònoms a Espanya.

• Es fa un intent profund de reforma agrària, així com un avenç significatiu per l’alfabetització i escolarització dels ciutadans i ciutadanes del país.

Unes reformes truncades pels de sempre: la oligarquia econòmica, l’Esglèsia i els militars, temorosos que el poble, finalment, aconseguís deslligar-se de les cadenes de l’opressió, de la incultura, de la religió, a les que el sotmetien secularment.

Han passat 79 anys, i la República, el seu record, ens queda molt lluny en l’espai i en el temps, sembla, fins i tot quelcom irrecuperable. Per a què?, es pregunten i molts i moltes. Té sentit, en una democràcia Constitucional com la nostra el seu retorn?. En Santiago Carrillo alertava que buscant-la (la República) corríem el perill de perdre la democràcia.

Però jo penso que la idea encara és vigent, i viva. És cert que la República ha suportat el descrèdit d’una part de la societat, la caverna mediàtica de la dreta és potent, omnipresent i molt activa contra la idea de República. S’han passat anys “culpant-la” dels mals del país, però mica en mica, es van obrint escletxes.

I és que cada any es celebren més actes públics, commemoracions, estudis, jornades i celebracions al voltant del fet republicà.

Les activitats portades a terme al voltant de la Recuperació de la Memòria Històrica també hi ha contribuït. Liderades per la nostra formació, amb determinació i fermesa, des del Govern de la Generalitat, i específicament des del Memorial Democràtic, impulsat també per ICV-EUiA, contribueixen de manera clau a la recuperació d'una història, d'uns valors, d'unes vides que no poden, de cap manera, caure en l'oblit.

Cal, però, no repetir els errors del passat, cal que les generacions del present i les del futur tinguin molt clara la veritat sobre aquesta etapa fosca del nostre país. Cal doncs que posem llum en les tenebres del franquisme per a que a la llum de la veritat ningú quedi impune. I aquí haig de fer una obligada defensa del jutge Garzón, que volent defensar les víctimes d’aquell cruel i sanguinari govern feixista del Caudillo, que durant més de 40 anys va represàliar els demòcrates, es veu injustament acusat de prevaricació, en un intent per part de la ultradreta de fer-lo callar, amb la complicitat d’un jutge involucionista i prevaricador.

Però no ho aconseguiran, no h o faran perquè encara som molts i moltes els que defensem els més febles, les víctimes, els oprimits. Som la gent d’esquerres, que atresorem els valors de la república. Persones de tota condició que dia rere dia, s’afegeixen a aquest corrent d’opinió, d’acció i ideologia recuperada. Des d’aquells que mai han abandonat les seves conviccions republicanes, fins als que, hostatges d’una transició que va sacrificar moltes coses, ara veuen l’oportunitat de reivindicar la seva viabilitat, fins els joves, que s’acosten amb curiositat però també amb il•lusió a una nova forma de aspiració política capaç de transformar la realitat quotidiana, per la seva força, per la frescor que traspuen les idees a ella inherents.

La idea de República pren cada dia més força, perquè la República esdevé un model de societat total e integradora que recull els vells, que no obsolets, anhels que defensaven els revolucionaris francesos: la idea de fraternitat, llibertat i igualtat, valors que són la nostra senyal d’identitat.

La República té sentit i és necessària com a proposta política que revitalitzi la participació activa dels ciutadans i ciutadanes, on tots i totes puguem estar representats per igual, on tothom es sotmeti a l’imperi de la llei, sense excepcions.

Una República que aprofundeixi en la radicalitat democràtica, expressada en una Democràcia Participativa que abasti tots els camps des de l’Economia, fins la Cultura, la Política, les Institucions, etc.

Necessitem aquesta radicalitat democràtica per a desempallegar-nos d’aquesta malaltia terminal que ens amenaça amb la uniformitat i el pensament líquid, això que anomenen globalització neolliberal, venuda com el paradigma de la democràcia, però que amaga al darrera el pensament únic; la victòria de la economia sobre la política, la victòria del capital sobre la ideologia.

I com que molts i moltes no volem que això sigui irreversible, com que, abans que nosaltres, alguns es van partir la cara per la República, per defensar els seus valors fins i tot amb la seva vida, com que alguns d’ells i elles encara són amb nosaltres, hem de reivindicar la seva memòria.

ICV-EUIA recull i amplia els valors d’aquella República, afegint-te de nous, perquè els nou temps així ens ho reclamen, és el temps de la defensa dels drets de la nova ciutadania, és el temps del creixement sostenible, de l’ecologia, de la solidaritat amb tots els pobles, d’una economia al servei de les persones.

Perquè el somriure que anava acompanyat d’una fervent creença que la realitat, la trist realitat d’aquell país segrestat pels intolerants, es podia transformar des de la cultura, la educació, el desenvolupament econòmic on tothom guanya, perquè ens ho creiem, i perquè és possible, per això homenatgem aquella República i els seus homes i dones, mirant enrere sense ira, també sense melangia, però amb la convicció que amb il•lusió, esforç i lluita podem fer, d’aquesta, una societat més justa, on tots els somnis d’aquells republicans i republicanes que tant ens han donat, es poden fer realitat.

Companys i companyes, amics i amigues, lluitadors i lluitadores, utòpics tots i totes, junts, podrem.






VISCA LA REPÚBLICA, VISCA CATALUNYA!

Fusions sí, fusions no

Llegeixo que CIU atura el procés de fusió de UNIM (Caixes de Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona), obligant a Caixa de Girona a sortir de la mateixa, perquè no veu que cap fusió, fora de les catalanes, avanci. I diu que esperen a governar per arreglar el tema. Mal assumpte aquest. Condicionar una decisió de supervivència del sector, afrontar una reconversió que sembla inajornable, reestructurar amb criteri el sector de caixes inflat per un creixement de la seva xarxa desaforat i a l’aixopluc del creixement especulatiu immobiliari, que ha rebentat recordem-ho, aturar tot això per una decisió purament política, és d’una irresponsabilitat supina.

Tampoc surten millor a la foto els que tenen responsabilitats i poder de decisió, o sigui, govern autonòmic, govern central i Banc d’Espanya. La seva passivitat en tot aquest tema fa témer el pitjor.

I és que ja va sent hora que els polítics actuïn en el tema de les fusions. No perquè em sembli genial haver d’arribar a una fusió, sinó perquè hi ha prou símptomes que les coses no funcionen, i potser aquesta sigui l’única via per redreçar el rumb d’algunes d’elles. Això, o simplement desapareixeran. Amb les conseqüents pèrdues de llocs de treball i pes social que això pugui representar. En definitiva, tal i com està el panorama, tal i com presenten els números algunes d’elles, la fusió pot ser el mal menor.

Davant d’un panorama fosc, econòmicament parlant, del nostre país, i amb unes altíssimes morositats que no s’aturen dins del sector, sembla que algú amb poder (Banc d’Espanya, Govern de la Generalitat, Govern espanyol) hauria de fer quelcom més que anar llençant advertiments amb la boca petita.

Crec que si no s’actua amb contundència la situació pot esdevenir absolutament crítica. Ja es preveuen pèrdues per aquest 2010 en moltes d’aquestes caixes. A què esperen, doncs, les autoritats polítiques i monetàries per intervenir? Fa la impressió que algú estigui esperant a que tot rebenti per  comprar a preu de saldo algunes entitats. I certament, des de fa ja algun temps se senten veus que demanen un nou estatus jurídic per a les caixes, a les que acusen de competència deslleial. Tot encaminat a canviar la naturalesa jurídica de les caixes, en vistes de convertir-les en bancs. I això suposaria, d’entrada, la pèrdua de la obra social, tan important per a moltes associacions, entitats, i també governs autonòmics.

I entre tots aquests embolics, indecisions, falta de lideratges polítics per afrontar el repte de la reconversió d’un sector “tocat”, els Presidents i/o Directors de les caixes fent-se forts d’alt les seves torres de marfil. Cap d’ells sembla disposat de manera voluntària a cedir ni un pam de terreny del seu feu. I tant se’ls en dona si la Entitat se’n va en orris o no, la qüestió és no perdre la cadira.

I van passant els dies, i van passant les setmanes i els mesos, i en compte d’anar avançant en processos de concentració que millorin les possibilitats de supervivència de les caixes, amb acords laborals que garanteixin llocs de treball, uns, els polítics de torn, fan l’orni, advertint i reganyant-los per no posar-se d’acord els uns i els altres, però sense gaire convicció, i els altres, els "senyors feudals" (Directors Generals i/o Presidents) es fan forts dins els seus castells, esperant que el perill que els envolta, com en un compte de fades, s’esvaeixi per art de màgia, i així salvar-se del desastre. Tot molt decebedor, tot molt perillós.

Cada dia, 8 de març

Avui 8 de març es celebra el Dia Internacional de la Dona. Per a mi tots els dies haurien de ser de la dona. Cada dia de l’any les hauríem d’homenatjar. Pel que pateixen, pel que donen, pel que aguanten. Per què encara no ens han donat porta als homes.

Per altra banda, lamento que haguem de reivindicar amb un dia especial el paper de les dones. Senyal que encara no han aconseguit tot allò a què tenen dret.

Des de l’any 1975, Any Internacional de la Dona, es celebra el 8 de març, “per a commemorar la lluita històrica per millorar la vida de la dona”. Una lluita que continua encara.

La idea de celebrar un dia internacional de la dona va sorgir a finals del sègle XIX, en plena revolució industrial. Una celebració que recull velles reivindicacions, com aquella de Lisístrata en la Antiga Grècia, que va fer la primera vaga de “conys caiguts” contra els homes, per aturar una guerra. Testimoni que van recollir desprès altres dones durant la Revolució Francesa, aquesta vegada reclamant “lliberté, égalité i fraternité”.

Desprès van ser les sufragistes que reclamaven el dret de vot per a les dones les que van recollir la torxa en aquesta desigual lluita per la igualtat. I avui en dia, fins i tot en aquest mal anomenat primer món, encara les dones lluiten per aconseguir que se les tracti igual que els homes.

La història més estesa sobre la commemoració del 8 de març fa referència als fets que van succeir un 8 de març (tot i que aquesta data ha estat qüestionada per diversos historiadors i historiadores) en 1908, als Estats Units. En una fàbrica tèxtil de Nova York, 146 dones van morir calcinades en un incendi provocat per les bombes incendiaries que van ser llençades contra la fàbrica mentre les dones romanien al seu interior. S’havien tancat com a protesta per les seves condicions laborals: baix salaris i pèssimes condicions de treball. Tot i que les fonts discrepen sobre les dates i segons altres fonts, aquest succés no es pot deslliurar de la vaga de més de tretze setmanes de durada que les empleades i els empleats del sector tèxtil van portar aterme en el East Side de Nova York, on van participar més de 20.000 obrers en la seva majoria dones, aquells fets van ser d’una gran transcendència en la història social dels Estats Units i per extensió del moviment obrer feminista.

Avui, més de cent anys després, encara queden moltes fites per aconseguir. La igualtat encara no és real. Sense anar més lluny, a la meva empresa, una entitat financera amb més de mil persones empleades, les dones no ocupen pràcticament cap alt càrrec. No arriben al 34% de contractació i es poden comptar amb els dits d’una mà quantes són Caps de Departament o Caps de Zona. I quan es queden embarassades encara hem de sentir comentaris misògins per part d’alguns homes.

Una igualtat que no és efectiva i per la que hem de continuar lluitant.

Hem de lluitar, com aquelles dones que es van jugar la vida per reclamar el que consideraven just. Elles van voler transformar la realitat, i ho van aconseguir. Amb sang, suor i llàgrimes, moltes llàgrimes, i molta sang. I nosaltres, homes i dones panxacontentes del primer món no només les hem de rescatar del pou de l’oblit sinó que hem de recollir el seu testimoni, lluitant cada dia per eradicar les injustícies que encara creixen com la mala herba al nostre costat.

Perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, veiem com un home maltracta una dona, i no diem res. Perquè no val mirar cap un altre costat quan, per exemple, a la nostra feina, vèiem com un home s’acarnissa amb una companya fins fer-la plorar, per què no arriba a segons quins nivells de producció (?), perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, una dona és assetjada moral o sexualment i fem com que la cosa no va amb nosaltres, perquè no podem mirar cap a un altre costat quan, per exemple, sabem que les dones no tenen el que es mereixen: el mateix tracte d’igualtat que rebem els homes.

Nosaltres tenim gran part de culpa del què passa, però també tenim la possibilitat de posar-hi remei. Només cal que siguem justos.

Jo, per demanar, demanaria que les dones assumissin el poder abans que no sigui massa tard. Però no utilitzant les “armes” dels homes, que com tothom sap, no han ajudat gens a la igualtat, la fraternitat i la llibertat de les dones (continuen molt oprimides a la majoria de llocs del món), sinó que facin servir les seves, armes com la prudència, la comprensió, la paciència, la tolerància, la capacitat per a sobreposar-se als infortunis, i sobretot l’amor, que a mans plenes i dia a dia ens demostren suportant-nos.