Fusions sí, fusions no

Llegeixo que CIU atura el procés de fusió de UNIM (Caixes de Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona), obligant a Caixa de Girona a sortir de la mateixa, perquè no veu que cap fusió, fora de les catalanes, avanci. I diu que esperen a governar per arreglar el tema. Mal assumpte aquest. Condicionar una decisió de supervivència del sector, afrontar una reconversió que sembla inajornable, reestructurar amb criteri el sector de caixes inflat per un creixement de la seva xarxa desaforat i a l’aixopluc del creixement especulatiu immobiliari, que ha rebentat recordem-ho, aturar tot això per una decisió purament política, és d’una irresponsabilitat supina.

Tampoc surten millor a la foto els que tenen responsabilitats i poder de decisió, o sigui, govern autonòmic, govern central i Banc d’Espanya. La seva passivitat en tot aquest tema fa témer el pitjor.

I és que ja va sent hora que els polítics actuïn en el tema de les fusions. No perquè em sembli genial haver d’arribar a una fusió, sinó perquè hi ha prou símptomes que les coses no funcionen, i potser aquesta sigui l’única via per redreçar el rumb d’algunes d’elles. Això, o simplement desapareixeran. Amb les conseqüents pèrdues de llocs de treball i pes social que això pugui representar. En definitiva, tal i com està el panorama, tal i com presenten els números algunes d’elles, la fusió pot ser el mal menor.

Davant d’un panorama fosc, econòmicament parlant, del nostre país, i amb unes altíssimes morositats que no s’aturen dins del sector, sembla que algú amb poder (Banc d’Espanya, Govern de la Generalitat, Govern espanyol) hauria de fer quelcom més que anar llençant advertiments amb la boca petita.

Crec que si no s’actua amb contundència la situació pot esdevenir absolutament crítica. Ja es preveuen pèrdues per aquest 2010 en moltes d’aquestes caixes. A què esperen, doncs, les autoritats polítiques i monetàries per intervenir? Fa la impressió que algú estigui esperant a que tot rebenti per  comprar a preu de saldo algunes entitats. I certament, des de fa ja algun temps se senten veus que demanen un nou estatus jurídic per a les caixes, a les que acusen de competència deslleial. Tot encaminat a canviar la naturalesa jurídica de les caixes, en vistes de convertir-les en bancs. I això suposaria, d’entrada, la pèrdua de la obra social, tan important per a moltes associacions, entitats, i també governs autonòmics.

I entre tots aquests embolics, indecisions, falta de lideratges polítics per afrontar el repte de la reconversió d’un sector “tocat”, els Presidents i/o Directors de les caixes fent-se forts d’alt les seves torres de marfil. Cap d’ells sembla disposat de manera voluntària a cedir ni un pam de terreny del seu feu. I tant se’ls en dona si la Entitat se’n va en orris o no, la qüestió és no perdre la cadira.

I van passant els dies, i van passant les setmanes i els mesos, i en compte d’anar avançant en processos de concentració que millorin les possibilitats de supervivència de les caixes, amb acords laborals que garanteixin llocs de treball, uns, els polítics de torn, fan l’orni, advertint i reganyant-los per no posar-se d’acord els uns i els altres, però sense gaire convicció, i els altres, els "senyors feudals" (Directors Generals i/o Presidents) es fan forts dins els seus castells, esperant que el perill que els envolta, com en un compte de fades, s’esvaeixi per art de màgia, i així salvar-se del desastre. Tot molt decebedor, tot molt perillós.

Cada dia, 8 de març

Avui 8 de març es celebra el Dia Internacional de la Dona. Per a mi tots els dies haurien de ser de la dona. Cada dia de l’any les hauríem d’homenatjar. Pel que pateixen, pel que donen, pel que aguanten. Per què encara no ens han donat porta als homes.

Per altra banda, lamento que haguem de reivindicar amb un dia especial el paper de les dones. Senyal que encara no han aconseguit tot allò a què tenen dret.

Des de l’any 1975, Any Internacional de la Dona, es celebra el 8 de març, “per a commemorar la lluita històrica per millorar la vida de la dona”. Una lluita que continua encara.

La idea de celebrar un dia internacional de la dona va sorgir a finals del sègle XIX, en plena revolució industrial. Una celebració que recull velles reivindicacions, com aquella de Lisístrata en la Antiga Grècia, que va fer la primera vaga de “conys caiguts” contra els homes, per aturar una guerra. Testimoni que van recollir desprès altres dones durant la Revolució Francesa, aquesta vegada reclamant “lliberté, égalité i fraternité”.

Desprès van ser les sufragistes que reclamaven el dret de vot per a les dones les que van recollir la torxa en aquesta desigual lluita per la igualtat. I avui en dia, fins i tot en aquest mal anomenat primer món, encara les dones lluiten per aconseguir que se les tracti igual que els homes.

La història més estesa sobre la commemoració del 8 de març fa referència als fets que van succeir un 8 de març (tot i que aquesta data ha estat qüestionada per diversos historiadors i historiadores) en 1908, als Estats Units. En una fàbrica tèxtil de Nova York, 146 dones van morir calcinades en un incendi provocat per les bombes incendiaries que van ser llençades contra la fàbrica mentre les dones romanien al seu interior. S’havien tancat com a protesta per les seves condicions laborals: baix salaris i pèssimes condicions de treball. Tot i que les fonts discrepen sobre les dates i segons altres fonts, aquest succés no es pot deslliurar de la vaga de més de tretze setmanes de durada que les empleades i els empleats del sector tèxtil van portar aterme en el East Side de Nova York, on van participar més de 20.000 obrers en la seva majoria dones, aquells fets van ser d’una gran transcendència en la història social dels Estats Units i per extensió del moviment obrer feminista.

Avui, més de cent anys després, encara queden moltes fites per aconseguir. La igualtat encara no és real. Sense anar més lluny, a la meva empresa, una entitat financera amb més de mil persones empleades, les dones no ocupen pràcticament cap alt càrrec. No arriben al 34% de contractació i es poden comptar amb els dits d’una mà quantes són Caps de Departament o Caps de Zona. I quan es queden embarassades encara hem de sentir comentaris misògins per part d’alguns homes.

Una igualtat que no és efectiva i per la que hem de continuar lluitant.

Hem de lluitar, com aquelles dones que es van jugar la vida per reclamar el que consideraven just. Elles van voler transformar la realitat, i ho van aconseguir. Amb sang, suor i llàgrimes, moltes llàgrimes, i molta sang. I nosaltres, homes i dones panxacontentes del primer món no només les hem de rescatar del pou de l’oblit sinó que hem de recollir el seu testimoni, lluitant cada dia per eradicar les injustícies que encara creixen com la mala herba al nostre costat.

Perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, veiem com un home maltracta una dona, i no diem res. Perquè no val mirar cap un altre costat quan, per exemple, a la nostra feina, vèiem com un home s’acarnissa amb una companya fins fer-la plorar, per què no arriba a segons quins nivells de producció (?), perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, una dona és assetjada moral o sexualment i fem com que la cosa no va amb nosaltres, perquè no podem mirar cap a un altre costat quan, per exemple, sabem que les dones no tenen el que es mereixen: el mateix tracte d’igualtat que rebem els homes.

Nosaltres tenim gran part de culpa del què passa, però també tenim la possibilitat de posar-hi remei. Només cal que siguem justos.

Jo, per demanar, demanaria que les dones assumissin el poder abans que no sigui massa tard. Però no utilitzant les “armes” dels homes, que com tothom sap, no han ajudat gens a la igualtat, la fraternitat i la llibertat de les dones (continuen molt oprimides a la majoria de llocs del món), sinó que facin servir les seves, armes com la prudència, la comprensió, la paciència, la tolerància, la capacitat per a sobreposar-se als infortunis, i sobretot l’amor, que a mans plenes i dia a dia ens demostren suportant-nos.

Llicències i altres històries

Sembla cert que la concessió de llicències per a dur a terme qualsevol activitat no és un tema que es tracti a nivell de govern. No hi ha cap obligació d’informar als membres del govern municipal i sembla lògic que així sigui, donat que és competència sobirana de la regidoria corresponent i seria molt feixuc, per no dir poc operatiu, anar informant de totes i cadascuna de les llicències que s’atorguen a la ciutat a tots i cadascuns dels membres d’un govern municipal.

La obligació de qui ha de donar les llicències ha de consistir en la observació de la llei i de les ordenances a l’hora de tramitar-la i concedir-la. Per tant, si qualsevol persona física o jurídica compleix amb els requisits se li ha de donar la llicència corresponent. Sigui per l’activitat que sigui i s’ubiqui on s’ubiqui. I no valen demagògies sobre aquest tema.

Ara bé, crec que en el cas de la llicència al macroprostíbul sí que els socis minoritaris del govern haurien d’haver-se assabentat abans que la noticia aparegués en els mitjans de comunicació.

Penso que des de la regidoria s’hauria d’haver sigut conscient que aquest tema dels prostíbuls, de la seva instal·lació, és polèmic. I per tant, en el moment en que es té noticia que un d’ells, i de grans dimensions, es vol instal·lar a la ciutat haurien d’haver saltat totes les alarmes.

Perquè d’aquesta manera s’hauria pogut explicar, per avançat, a la gent que ho desconeix, des del govern municipal i de manera pública com funciona el tema de les llicències, els hauríem dit que no es pot prohibir la instal·lació d’aquests centres, però que ens agradaria regular el seu funcionament. Els hauríem explicat que si no s’ha regulat el tema de la prostitució és per culpa de partits com CIU que prefereix amagar el cap sota l’ala, i els hauríem recordat que la prostitució ens agradi o no existeix i s’anuncia fins i tot en els diaris. També es podia haver reconegut que la ordenança que regula les instal·lacions que es poden posar en un determinat lloc no es va fer perquè ningú va pensar en que algú podia muntar aquests tipus d'activitats en un lloc com un polígon  i assumint aquesta manca de previsió, la cosa, crec, no hauria anat més enllà.

Penso, sincerament, que ha faltat una mica de cintura política, crec que no s’ha estat encertat des de la regidoria amb els seus socis de govern, i em sembla malament que s’intentés descarregar responsabilitats cap uns altres, en aquest cas a la Generalitat de Catalunya.

A ICV tenim molt clar que la prostitució, el seu exercici, cal regular-lo. A ningú, però, se li escapa la facilitat per fer demagògia que tenen alguns partits quan se’ls presenta la ocasió (CIU, PP, per exemple). En aquest darrer cas, a més, hem vist com un dels seus regidors havia demanat no fa gaire temps un llicència (no per ell, es veu, sinó per a un representant) per muntar un prostíbul que se li va denegar perquè en el lloc que volia muntar-lo no es podia, segons la regulació d’usos del solar. Per cert, que el dit regidor pepero ha hagut de dimitit en saber-se l’assumpte.

Dit això,, sí que m’agradaria diferenciar el tema de la prostitució del tema de la suposada manca de transparència i d’informació sobre la concessió d’una llicència a una activitat d’aquests tipus. I és que barrejar la roba, i confondre quan no manipular la opinió pública per esvalotar-los amb el tema de las “putes”, és un altre. I aquest darrer assumpte, el de les “putes”, sempre respon a una falsa moral. Alguns que em callaré, no les volen a prop, però les fan servir. No volen dignificar la seva tasca, però fan ulls clucs a que estiguin en unes condiciones miserables (és veu que per aquests guardians de la moral és molt millor veure a noies molt joves, per exemple, cada nit en una rotonda oferint els seus serveis). Tot plegat una trist hipocresia a la qual ja estem acostumats però no resignats, i per això l’hem de denunciar.

La prostitució s’ha de regular, i punt. S’ha de permetre que les dones, lliurement, puguin prendre la opció de mercadejar amb el seu cos si volen, emparades per la llei, i per això s’ha de regular legalment aquesta activitat. Aquestes dones (i alguns homes, que també n’hi ha que es dediquen) han de poder gaudir dels serveis de la  Seguretat Social, han de tenir els mateixos drets que qualsevol treballador i treballadora, i han de poder exercir la seva activitat tot respectant la llei i les normes com tothom, en els establiments adients. I si això no és així, és per culpa, sobretot, d’aquests partits de dreta moralistes de baixa estopa.

No dubto en absolut de la honestedat de ningú en aquest assumpte, però necessitem dels polítics més coratge per assumir errors i/o faltes de previsions. Si les coses s’expliquen per endavant, si se surt primer a donar explicacions sobre el què fem, de ben segur que la ciutadania confiaria una mica més en nosaltres.

Però el que em sembla molt pitjor és que la oposició utilitzi demagògicament aquest assumpte. I per descomptat, el que no em sembla bé és que certs personatges de l’escena política aprofitin qualsevol tema relacionat amb el govern per dubtar de la seva honradesa. Alguns sempre veuen complots, tractes de favor, o assumptes sota mà, quan en molts casos, simplement es tracta d’errors subsanables. Trist, molt trist tot plegat.

Polítics, quina colla!

Un dia especial

Ens hem llevat abans que sortís el sol. Tot és fosc. La ciutat encara dorm. Sembla que avui no plourà. Els darrers dies no ha deixat de fer-ho. És dilluns, però no és com qualsevol altre dilluns. Avui no vaig a treballar.

Mica en mica tothom es desperta. La meva dona trafegueja a la cuina. Es prepara un cafè amb llet. A la nena li costa una mica més llevar-se, però ja està al lavabo, front al mirall. No ha dormit gaire bé, ho sap quan s’emmiralla i veu una ombra profunda i negra al voltant dels ulls. Què hi farem, pensa, amb una mica de maquillatge no es notarà. Silenci. El noi, a ell sempre li costa una mica més posar-se en marxa, i avui, encara més. S’en va. Lluny, molt lluny, massa lluny, massa temps. És la primera vegada que estarà tant temps fora. Vuit mesos a Alemanya. Començo a sentir l’enyorança de la seva absència. Un pessigolleig em regira l’estomac. Prenc una pastilla, em fa mal tot. Jo tampoc he dormit gaire bé.

 

És l’hora. Els quatre a la porta, a punt de sortir. Ningú diu res, si de cas un parell de frases tòpiques del tipus: has tancat la porta, i la llum, sí, bé, som-hi. Res més

Els setanta quilòmetres que ens separen de l’aeroport de Girona els fem quasi bé en silenci. He posat la ràdio, fluixet, sona una peça de Gary Moore: Still goes the blues, crec que s’escriu així. El punteig metàl·lic de la seva guitarra afegeix un punt de melangia que ens referma en aquesta espècie d’autisme en el que semblem instal·lats. Poso els intermitents per avançar a una furgoneta que va carregada fins dalt de tot. El soroll cadenciós de la intermitència fa de contrapunt a les notes pausades i tristes del blues. Ja hem arribat.

 

L’aeroport fa estona que està despert. Un tràfec de maletes arrossegades per endormiscats passatgers es passeja per la terminal. Tots s’en van tant de temps, em pregunto. Prenem un esmorzar lleuger. Fem temps. Són les vuit del matí. El noi està a punt d’embarcar. Les paraules surten amb dificultat. El moment s’acosta. El temps s’esgota. Deixo anar un petit discurs, a penes un parell de frases sobre la oportunitat que se li presenta al meu fill, que espero que tregui profit, bé, tot molt amanit, ho reconec. Cal que li digui que l’estimo?, no voldria fer una escena.

La seva mare té el gest congestionat, però la veig sencera. Plorarà?. Em va dir que no, però no importa si ho fa. Si vol plorar que plori, és la seva mare. La nena sí que plora definitivament quan ell està a punt d’embarcar. S’abraça a ell amb passió. Deu n’hi do com se l’estima! Jo també l’estimo i em fonc en una sentida abraçada, però aguanto. Jo també hauria de plorar, però no vull pressionar-lo, ell és molt sensible. Finalment, la seva mare, compleix la seva paraula. Ni una llàgrima, potser una petita boira enterboleix els seus preciosos ulls verds.

 

Ens veurem aviat fill, em dic, com per consolar-me Vuit mesos no són massa temps, cert, però som una família de les de “tota la vida”. I tant que ens enyorarem!

Surt el sol. Per la finestra un raig de llum acarona les meves mans mentre escric aquesta petita reflexió. Avui farà un bon dia.

Sobre la variant de Mataró

Ahir em vaig tornar a estrenar en un programa de debat. Aquesta vegada va ser a Mataró Ràdio. En Salvador Milà ,assidu d'aquesta tertúlia que es celebra un cop al mes, no va poder assistir i en el seu lloc vaig anar-hi jo.

Els temes de debat eren sobre la mobilitat a la comarca, el traspàs de rodalies i tot el tema de la variant de Mataró. També estava previst parlar de la reforma laboral i de la reforma de les pensions. Només vam poder parlar, i molt per sobre, del tema de la mobilitat.

Sis persones per a 50 minuts de programa no van donar per molt. Si més no, per a posicionar-se cadascú sobre el tema.

Va obrir foc la representant de CIU, la senadora Montserrat Candini que a les primeres de canvi va atacar el tripartit. Va venir a dir que el traspàs de rodalies venia coix per la retallada de competències i per la minva de fons. Segons ella, dels primers 6.000 mil·lions d'euros promesos es va passar a poc més de 4.000 mil·lions.

Quan em va tocar a mi el primer que vaig fer va ser parlar en positiu, dient que 4.000 mil·lions era una quantitat molt respectable i que amb això es podria fer un bon ús per a millorar unes rodalies que, li vaig etzibar a la senadora, CIU havia deixat morir i en 23 anys a penes si va fer quelcom per millorar.

En la meva segona intervenció (no va donar temps per més) em vaig posicionar sobre el tema dels "laterals" de l'autopista C-32. Como no podia ser d'una altra manera ICV estem en contra. Bàsicament, perquè fomenta l'ús del transport privat, perquè altera el paisatge, perquè pot ser el precedent del desenvolupament urbanístic de la zona, perquè no descriu els impactes sobre la salut de les persones, perquè no té en compte una visió estratègica del medi ambient, etc. 

Però si haig de ser sincer, i aquí ho haig de ser, jo vaig fer èmfasi en que no volem laterals, que apostem per un cariil BUS-VAO (VAO vol dir ,Vehicles Alta Ocupació, és a dir, donar preferència a aquells vehicles que vagin amb el màxim de persones dins), que apostàvem per vehicles elèctrics, bicicleta i fins tot per recorreguts a peu. I que apostàvem clarament pel tren, per la millora de les infraestructures, així com per la millora de la xarxa local  i comarcal de carreteres.

El veritable expert en tot aquest assumpte, en Salvador Milà, ho hauria fet millor que jo, essent com és un expert de reconegut prestigi en aquesta matèria. Però bé, per ser la primera vegada, en posaré un 5 justet. Ja anirem millorant.

Un darrer apunt: començo a estar una mica tip del discurs dels membres de la CUP deixant sempre en l'aire la sospita de que tot el que es fa des de l'Ajuntament o des del tripartit te un tufillo sospitós, de pràctiques que amaguen conductes irregulars. Ho deixen anar i es queden tan amples. Potser ja va sent hora que algú els comenci a posar en el seu lloc.

Homenatge

Avui he acompanyat a en Romuald Grané, históric lluitador per les llibertats i represaliat d'en Franco al fossar de La Pedrera al cementiri de Montjuïc. 

S'homenatjava als immolats per la dictadura franquista.

He vist homes i dones sense ira, però amb la dignitat intacta dipositar llurs ofrenes davant les tombes dels seus camarades. Amb un fred que posava la pell de gallina, però sense que a ningú li tremolés el pols, un a un s'han anat acostant a cadascú dels monòlits que identificaven una o varies víctimes. Des de les Brigades Internacionals als companys i companyes del PSUC. Un acte íntim i molt emotiu.

Jo m'ho he mirat des de la distància però no distanciat. Gràcies a tots aquests homes i dones, als que van morir assassinats, així com a aquells i aquelles que encara són vius, els hi devem molt.

Mirant enrere sense ira però sense oblit els hem recordat alhora que hem aprofitat per cridar als quatre vents que encara no s'ha fet justícia. És absolutament imprescindible i un acte de reparació necessari i que no es pot dil·latar més reconèixer la il·legitimitat de tots els judicis de la dictadura franquista contra aquests lluitadors i lluitadores, llur "pecat" va ser defensar les llibertats democràtiques.

Ni un any més sense reparar aquesta injustícia. Els hereus del seu llegat els hi ho devem. Som-hi!