Els BOTIN, sota sospita

El Vicenç Navarro ens explica què es cou a l'altra banda de l'Atlàntic. De la mà del New York Times, ens porta una crònica sobre els articles que aquest famós rotatiu ha fet sobre la família Botin.

The New York Times, a diferència del que passa per aquestes contrades, no es preocupa de com va el Banc de Santander, sinó del comportament del seu President i la seva família.

Parla clarament del frau i l’evasió de capitals duta a terme per ell i la seva família. Un article per no perdre’ls. Aquí us el deixo.

LA BANCA , EL FRAUDE FISCAL Y EL NEW YORK TIMES, articulo de Vicenç Navarro.

El New York Times ha ido publicando una serie de artículos sobre Emilio Botín, presentado por tal rotativo como el banquero más influyente de España, y Presidente del Banco de Santander, que tienen inversiones financieras de gran peso en Brasil, en Gran Bretaña y en Estados Unidos,además de en España. En EE..UU. el Banco de Santander es propietario de Sovereign Bank.

Lo que le interesa al rotativo estadounidense no es, sin embargo, el comportamiento bancario del Santander, sino el de su Presidente y el de su familia, así como su enorme influencia política y mediática en España. Un indicador de esto último es que ninguno de los cinco rotativos más importantes del país ha citado o hecho comentarios sobre esta serie de artículos en el diario más influyente de EE.UU. y uno de los más influyentes del mundo. Es de suponer que si se escribieran artículos semejantes, por ejemplo, sobre el expresidente Zapatero, tales reportajes serían noticia. No así en el caso Emilio Botín.

Una discusión importante de tales artículos es el ocultamiento por parte de Emilio Botín y de su familia de unas cuentas secretas establecidas desde la Guerra Civil en la banca suiza HSBC. Por lo visto, en las cuentas de tal banco había 2.000 millones de euros que nunca se habían declarado a las autoridades tributarias del Estado español. Pero, un empleado del banco suizo, despechado por el maltrato recibido por tal banco, decidió publicar los nombres de las personas que depositaban su dinero en dicha banca suiza, sin nunca declararlo en sus propios países. Entre ellos había nada menos que 569 españoles, incluyendo a Emilio Botín y su familia, con grandes nombres de la vida política y empresarial (entre ellos, por cierto, el padre del President de la Generalitat , el Sr. Artur Mas; José María Aznar; Dolores Cospedal; Rodrigo Rato; Narcís Serra; Eduardo Zaplana; Miguel Boyer; José Folgado; Carlos Solchaga; Josep Piqué; Rafael Arias-Salgado; Pío Cabanillas; Isabel Tocino; Jordi Sevilla; Josu Jon Imaz; José María Michavila; Juan Miguel Villar Mir; Anna Birulés; Abel Matutes; Julián García Vargas; Ángel Acebes; Eduardo Serra; Marcelino Oreja...).

Según el New York Times, esta práctica es muy común entre las grandes familias, las grandes empresas y la gran banca. El fraude fiscal en estos sectores es enorme. Según la propia Agencia Tributaria española, el 74% del fraude fiscal se centra en estos grupos, con un total de 44.000 millones de euros que el Estado español (incluido el central y los autonómicos) no ingresa. Esta cantidad, por cierto, casi alcanza la cifra del déficit de gasto público social de España respecto la media de la UE-15 (66.000 millones de euros), es decir, el gasto que España debería gastarse en su Estado del Bienestar (sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios a personas con dependencia, y otros) por el nivel de desarrollo económico que tiene y que no se gasta porque el Estado no recoge tales fondos. Y una de las causas de que no se recojan es precisamente el fraude fiscal realizado por estos colectivos citados en el New York Times. El resultado de su influencia es que el Estado no se atreve a recogerlos.

En realidad, la gran mayoría de investigaciones de fraude fiscal de la Agencia Tributaria se centra en los autónomos y profesionales liberales, cuyo fraude fiscal representa -según los técnicos de la Agencia Tributaria del Estado español- sólo el 8% del fraude fiscal total. Es también conocida la intervención de autoridades públicas para proteger al Sr. Emilio Botín de las pesquisas de la propia Agencia Tributaria. El caso más conocido es la gestión realizada por la exVicepresidenta del Gobierno español, la Sra. De la Vega , para interrumpir una de tales investigaciones.

Pero el Sr. Botín no es el único. Como señala el New York Times, hace dos años, César Alierta, presidente de Telefónica, que estaba siendo investigado, dejó de estarlo. Como escribe el New York Times con cierta ironía, "el Tribunal desistió de continuar estudiando el caso porque, según el juez, ya había pasado demasiado tiempo entre el momento de los hechos y su presentación al tribunal". Una medida que juega a favor de los fraudulentos es la ineficacia del Estado así como su temor a realizar la investigación.

Fue nada menos que el Presidente del Gobierno español, el Sr. José Mª Aznar, quien en un momento de franqueza admitió que "los ricos no pagan impuestos en España". Tal tolerancia por parte del Estado con el fraude fiscal de los superricos se justifica con el argumento de que, aún cuando no pagan impuestos, las consecuencias de ello son limitadas porque son pocos. El Presidente de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Artur Mas, ha indicado que la subida de impuestos de los ricos y súper ricos tiene más un valor testimonial que práctico, pues su número es escaso. La solidez de tal argumento, sin embargo, es nula. En realidad, alcanza niveles de frivolidad. Ignora la enorme concentración de las rentas y de la propiedad existente en España (y en Catalunya), uno de los países donde las desigualdades sociales son mayores y el impacto redistributivo del Estado es menor. Los 44.000 millones de euros al año que no se recaudan de los súper ricos por parte del Estado hubieran evitado los enormes recortes de gasto público social que el Estado español está hoy realizando.

Pero otra observación que hace el New York Times sobre el fraude fiscal y la banca es el silencio que existe en los medios de información sobre tal fraude fiscal. Tal rotativo cita a Salvador Arancibia, un periodista de temas financieros en Madrid, que trabajó para el Banco Santander, que señala como causas de este silencio el hecho de que el Banco Santander gasta mucho dinero en anuncios comerciales, siendo la banca uno de los sectores más importantes en la financiación de los medios, no sólo comprando espacio de anuncios comerciales, sino también proveyendo créditos -aclara el Sr. Salvador Arancibia- "...medidas de enorme importancia en un momento como el actual, donde los medios están en una situación financiera muy delicada". De ahí que tenga que agradecer al diario que se atreva a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica el New York Times y el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman "libertad de prensa".

Vicenç Navarro, Catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

Jo tampoc us votaré

Hooligans de l'emprenedoria

El nostre amic i company en Joan Ortíz, fa una disecció sobre l'emprenedoria. Parla del no-estat com a objectiu dels neoliberals, de l'individualisme com a forma de subsistència front a un estat fort i potent que ens equipara a tots i totes. Deixa "perles" com aquestes: "Darrera del postmodern ús del terme "EMPRENEDORIA" s'amaguen qüestions com les d'autonomia personal, la qüestió de la flexibilitat, la qüestió de la competitivitat i guerra entre els treballadors, la qüestió de la formació com a garantia del poder negociador dels assalariats davant la contrapart, i també la visió que ha de tenir un docent com jo sobre el significat de l'ensenyament obligatori en una societat desenvolupada. En definitiva, la qüestió de la ciutadania integral." De lectura imprescindible

http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/8201

STOP ALS DESNONAMENTS

ICV-EUiA presenta al Govern Municipal una proposta de creació d’una Oficina d’assessorament a les persones afectades per les execucions hipotecàries

El regidor Esteve Martínez presenta a la regidora Montserrat Rodríguez el document detallat que recull la creació d’aquesta oficina, que servirà per lluitar contra els desnonaments i donar suport a les famílies afectades

El Grup Municipal d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Mataró ha presentat una proposta de creació de l'Oficina d'informació, assessorament i intermediació en matèria d'execucions hipotecàries (OFIMEH). El regidor ecosocialista Esteve Martínez ha estat l'encarregat de presentar el document que recull aquesta proposta a la regidora responsable d'Habitatge, Montserrat Rodríguez, un document que ha estat presentat al registre d'entrades de l'Ajuntament.

ICV-EUiA proposa, en primer lloc, crear un espai permanent de mediació que permeti donar suport a les famílies afectades per les execucions hipotecàries, que seria aquesta Oficina d'informació, assessorament i intermediació. Una segona proposta consisteix en crear un parc d'habitatges de lloguer social. També es proposa redefinir algunes de les prioritats dels pressupostos de les obres socials de les caixes d'estalvis. Una quarta proposta és ampliar el parc públic d'habitatges de lloguer, generant una bossa d'habitatges que es destinarien preferentment a aquelles famílies que han patit un desnonament.

Al mateix document es recull com seria el procés de creació de l'Oficina d'informació, assessorament i intermediació, així com el seu funcionament i els agents que s'haurien d'implicar (Ajuntament de Mataró, entitats financeres, associacions i entitats, Plataforma d'Afectats per les Hipoteques, Federació d'Associacions de Veïns de Mataró, Col·legi d'Advocats de Mataró, així com altres administracions com ara la Generalitat de Catalunya).

Esteve Martínez ha afirmat que "l'Ajuntament no es pot quedar de braços creuats quan moltes famílies de la nostra ciutat estan perdent els seus habitatges de forma injusta". En aquest sentit, Martínez ha recordat que "ICV-EUiA dóna suport a la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques i participarà activament en les mobilitzacions que s'organitzin per aturar els desnonaments, com per exemple la que tindrà lloc demà dijous al carrer Vitòria". Per Martínez, "és imprescindible crear aquesta Oficina d'informació, assessorament i intermediació a les persones afectades per les execucions hipotecàries, perquè les famílies es troben absolutament indefenses davant d'aquestes situacions i moltes vegades no saben com han d'actuar".

Una imatge val més que...

Bé, un matís: JO NO ESTIC D'ACORD AMB TREBALLAR FINS ELS 67!

Balanç de l'any, en clau municipal

Aquest any polític a Mataró, s’ha caracteritzat principalment per la paralització institucional, el desgovern a la ciutat, conseqüència d’una supèrbia dels que governen, no acompanyada dels suports suficients. Un govern amb minoria que ha optat per la indefinició com a model, i la manca de transparència com a estratègia. A ICV-EUiA aquesta barreja ens provoca perplexitat per la manca de voluntat d’arribar a acords. La darrera demostració, del tot inadmissible, de la manca de transparència, ha estat la constatació per escrit del pacte ocult, entre el PP i CIU, o en la suspensió del Festival Shakespeare decidida unilateralment. 

La indefinició que esdevé desgovern ens provoca preocupació. A tall d’exemple, els canvis de model en educació, un tema tant cabdal de la nostra ciutat i que per ICV-EUiA és la base de la equitat i la igualtat d’oportunitats, canvis que es materialitzen en el Tres Roques i en les retallades de l’Escola de Música, ens preocupen de manera molt especial. Amb perspectiva òptica més macro, però igual de propera pel que fa a l’afectació de la gent, ens trobem davant una legislatura marcada per la manca de lleialtat institucional del Govern de la Generalitat de Catalunya cap als ens municipals, sobrecarregant-los de més despesa, i més gestió. Retallant serveis i drets bàsics de ciutadania. Un any marcat pel neoliberalisme agressiu, que menysprea els drets bàsics públics i pretén privatitzar-los o minvar-los. Aquestes retallades han afectat amb cruesa a la sanitat de Mataró, amb les retallades que pateix l’Hospital de Mataró. ICV-EUiA seguirà treballant amb contundència des del carrer donant suport a les mobilitzacions i des de les institucions, com ho hem fet enguany presentant mocions i oferint-nos a treballar per la ciutat en base als nostres valors i propostes innegociables de més justícia social, equitat i sostenibilitat. Nosaltres, no callarem!

Els marroquins no són els nostres enemics

Un article que ha publicat la meva amiga Asmaa. Possem les coses en el seu lloc. Ja n'hi ha prou de demagogies!

La imatge de la comunitat marroquina

Hem estat vivint en els darrers anys, sobretot després de l’inici de la crisi econòmica, acompanyada d’un cert puritanisme ètnic, una estigmatizació sense precedents de les comunitats de ciutadans i ciutadanes, provinent d’altres països, mitjançant un discurs que els atribueix tots els mals del món: la crisi econòmica, la manca de civisme i seguretat, la manca d’integració, el baix nivell d’estudis de l’alumnat autòcton,….per poc també el canvi climàtic i les seves conseqüències. Com a persona pertanyent a aquestes comunitats, observava tot això amb ulls de tristesa i decepció. Lamentava molt la direcció vers la qual va l’estat de convivència per al qual ha treballat molta gent dia rere dia, la facilitat amb la que la gent es dóna el dret d’acusar, generalitzar i oblidar que en un moment donat, aquestes comunitats han contribuït a construir el país amb suor i sang, quan la gent autòctona es negava a exercir feines poc qualificades i poc pagades. M’estranyava molt que Catalunya l’acollidora esdevingués de cop i volta excloent com si no res. M’indignava que la piràmide de valors i principis que Europa ha forjat i dels quals s’enorgulleix (oi que Catalunya és Europa?) fos concebuda en clau etnocèntrica a l’estil de “els de casa primer”,…etc, etc, etc. Però encara em faltava una mica d’intel·ligència per descobrir que de totes les comunitats dels desgraciats immigrants, una és més estigmatitzada i culpabilitzada i posada en quarantena. Aquesta és la comunitat marroquina, o més ben dit la comunitat dels moros i mores (la fruita no). Frases com “Mora, guerra al moro”, “moro de mierda”, “els fraus en el PIRMI i els marroquins”, “em preocupa que naixin més Mohameds que Jordis” i altres que hom sent últimament, no deixen cap lloc a dubte que la comunitat marroquina està al punt de mira de manera especial. Això està ajudant al ressorgiment de l’odi històric cap al moro. Al moro que va lluitar contra el colonialisme espanyol i que va ser arrossegat a enrolar-se en les tropes franquistes en la guerra civil espanyola (el moro que trajo Franco). Tot això resulta que encara viu en la memòria col·lectiva, alimenta odis i distorsiona realitats. Tot això, ho han de pagar els descendents d’aquest moro, cada vegada que sorgeix una crisi econòmica. Resulta que els i les descendents dels moros hem triat aquest país per viure-hi, ens esforcem per conèixer-lo, estimar-lo i integrar-nos-hi. Ens hem cregut el discurs de “sumar i no restar” i hem estat tot aquest temps sumant i considerar-nos uns més d’aquí malgrat una llei que ens recorda en cada moment que som estrangers. Entre nosaltres hi ha la persona lladre, la hipòcrita, l’aprofitadora…però també la treballadora, la voluntària en entitats sense ànims de lucre (n’hi ha prou amb consultar el nombre d’entitats de gent d’origen marroquí), l’escriptora en les llengües autòctones, la guanyadora de la marató escolar, i malgrat totes les dificultats legals i socials, la metgessa, la professora, etc, etc, etc. Perquè només se’n presenta com a mendigants i aprofitadors? Perquè no se’ns considera integrats? Perquè es distorsiona tan la realitat? Estem a pocs dies del 2012, any en què es compleix el centenari del colonialisme espanyol al Marroc. Fa 100 anys, els nostres avis i àvies van ser matats, detinguts, confiscades les seves terres i bombardejats amb armes químiques prohibides internacionalment. Perquè el tracte oficial amb els marroquins no és el mateix que amb les persones vingudes de les excolònies espanyoles en Amèrica Llatina? Perquè Espanya no demana perdó per als crims comesos al Marroc? I després de tot això, els moros i mores hem de pagar tan car el preu d’unes relacions històriques desequilibrades i asimètriques? Em sembla que falta molt de coratge per afrontar el nostre passat amb valentia i avançar cap al futur comú, falten lectures objectives i científiques als fets històrics que uneixen “moros” i “cristians”, falta ressaltar més els aspectes positius d’aquestes relacions històriques i oblidar-se dels negatius, (descobrirem que som tan units fins al punt que no sabem del cert qui de nosaltres és moro d’origen i qui no), falta una seria i responsable reconsideració del ciutadà d’origen marroquí (i també d’altres orígens)…perquè si no, els petits Mohameds aprendran molt d’hora que no són d’aquí i que per tant no val la pena integrar-s’hi. Així la convivència i la cohesió social perillen i costarà molt restablir-les.