Dia a dia

Des que vaig començar la meva cursa com a candidat a les municipals el temps s’estreny. Cada dia noto com el temps s’escurça, els dies ja no semblen tenir 24 hores. Les setmanes tampoc semblen de set dies. Tot es comprimeix. El meu cor, també.


Doncs vigila, -em diu una veu amiga- perquè això no ha fet més que començar. Esbufego. Bé, no passa res –em dic- hem de continuar endavant. Però m’agradaria tenir més temps, no per descansar, sinó per posar ordre en tantes coses que m’estan passant. Totes bones, he de dir, totes emocionants, afirmo. De totes n’aprenc, però a la velocitat de la llum. Tempus fugit.

Sembla lògic que pensi si estaré a l’alçada. Dedicar-se al servei públic és molt engrescador però també molt sacrificat. Alguns pensen que no, que ser polític (en aquest cas local) és poc menys que una “bicoca”. No és cert. I no ho és perquè aquí al menys, pel que estic veient, tots i totes s’hi dediquen de valent.

Sort que tinc darrera un bon equip, i sort que tinc cada vegada més il•lusió i ganes de fer-ho bé.

Zapatero ha perdut el nord

Assisteixo indignat a la, no sé com qualificar-la, canallada, traïció al poble, o haig de ser políticament correcte i simplement dir injustes mesures que ha presentat avui al Parlamento Español el President Zapatero per pal·liar els efectes de la crisi?

Perquè és evident que, pel cap baix, aquestes mesures anticrisi que ataquen l'estat del benestar i per tant les classes populars (pensionistes, funcionaris), són lesives pels interessos dels més febles.

Fa temps vaig crear al facebook un grup que demanava que el PSOE renunciés a les sigles Socialista i Obrer. Sembla obvi que no cal explicar el perquè.

També estic trist, perquè la gent pensarà que no ens diferenciem les esquerres de les dretes, i això no és veritat. Avui en Joan Herrera en una intervenció plena d'encert, sòlida i justa ha criticat amb duresa les mesures anticrisi de Zapatero. L'ha acusat d'arronsar-se davant els poderosos, castigant als més febles.

I l'advertit que, malgrat ser un partit modest, s'enfrontaran a ell amb tota la seva força.

Però no només "l'ha amenaçat" sinó que li ha donat arguments per fer una altra política, la de la justícia fiscal, amb una fiscalitat progressiva i verda que castigui els que més tenen i afavoreixi als que creïn ocupació des de la inversió "verda".

Ara ens tocarà sortir al carrer (què menys) per protestar, però em temo que alea iacta est  i que ens tocarà patir encara més les conseqüències d'una crisi que té clars i reconeixibles culpables, que a hores d’ara se’n deuen estar fent un fart de riure, veient com facin el que facin, els governs .siguin de dretes o d'esquerres sempre, sempre, sempre, els hi acaben donant un cop de mà.

Veni, vidi, bicing!

Les cèlebres paraules de Juli Cèsar al 47 AC, veni, vidi, vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer) pronunciades davant el senat de Roma desprès de la seva victòria a la batalla de Zela, posàven de manifest la confiança amb que Juli Cèsar va afrontar aquella batalla i la seguretat del seu triomf, producte no tant de la seva arrogància sinó del convenciment de les seves possibilitats donat els seus coneixements militars així com de la vàlua del seu exèrcit.

Paraules que també ens servirien per exemplificar el que ha estat la posada en marxa del bicing a la nostra veïna Barcelona.

Com va passar amb els patricis que no “confiaven” en el César i les seves virtuts, de la mateixa manera alguns tampoc “veien” el triomf d’aquest sistema.

L’escepticisme amb que aquesta proposta va ser rebuda per part d’algunes persones a la ciutat, no ho podem considerar una capgrossada mataronina. Si ens remuntem al 2007, quan es va posar en marxa el bicing, els responsables es van veure desbordats. Ni les previsions més optimistes esperaven aquest nivell d’acceptació per part dels usuaris.

Hem de recordar que abans de posar-se en marxa a Barcelona la Generalitat, a través de l’INCAEN, va estar sondejant a varies ciutats, entre elles Mataró, per impulsar la creació d’un servei de lloguer de bicicletes.

Es va posar en marxa, doncs, al març del 2007 i en cinc mesos ja tenia 70.000 abonats. Actualment hi ha uns 190.000 i s’ha convertit en un element més de la mobilitat a la ciutat de Barcelona. Encara més important, està potenciant que moltes persones que es van abonar per provar-ho avui dia ja disposin d’una bicicleta pròpia i la utilitzin com el seu principal vehicle de transport.

Tot i tenir a prop una experiència reeixida d’ús de la bicicleta per a moure’ns per ciutat, encara ens enfrontem a moltes reticències. ICV aposta clarament per la bicicleta i venim defensant el seu ús com a una alternativa real de mobilitat que és ecològica, saludable, respectuosa i integrada a la ciutat. A més a més, cal recordar que es un mitjà de transport singularment barat i que augmenta la nostra independència energètica.

Es per això que vull convidar a tots i totes les mataronines que encara tenen dubtes sobre fer servir la bicicleta a la ciutat, que s’animin a fer-ho. Descobrirem el plaer de contribuir a que Mataró sigui menys sorollosa i amb menys fums i embussos. I a l’Ajuntament li tocarà d’intensificar les accions perquè la ciutat sigui més segura pels i per les usuàries de la bici.

Reflexionem de com serien les ciutats i pobles del nostre país sense fums, sense soroll, i destinant menys espai al cotxe perquè el torni a tenir les persones.

Veni, vidi, bicing!