L'independentisme com a forma de tribalisme

Interessant i polèmic article d'un militant d'ICV.
El trobareu a http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6721
Políticament incorrecte, o toca de ple en el quid de la qüestió?
Al final, no podrem discrepar sense de acusats de qualsevol cosa?

Empresaris sota sospita

Per quan una reforma empresarial? Perquè sembla evident que als empresaris d’aquest país també els caldria una en profunditat.

Així, potser, al capdavant de la màxima representació de la patronal (CEOE), en comptes d’estar presidida per un senyor que ha estat corresponsable de la fallida de la seva aerolínia (Air Comet), i que ha arruïnat les seves empreses per la seva mala gestió i té oberts diversos procediments judicials, potser deia, si es reformen els empresaris, al capdavant de la CEOE podria asseure’s un empresari exemplar.

Aquesta transformació podria acabar amb un empresari tipus que no té ni formació adequada, ni és ètic, ni té en consideració el millor actiu de la seva empresa: el capital humà.

Si es produïssin aquest canvis, potser els treballadors de Pavellons Viada, per exemple, no haurien suportat els darrers mesos un patró sense escrúpols que no ha dubtat en desfer-se dels seus experimentats, lleials i molt preparats empleats per altres treballadors, la majoria dels quals treballen sense contracte (segons ens diuen els treballadors despatxats), i cobrant sous molt inferiors.

Potser aquests treballadors lleials, que ara se senten estafats i humil·liats, haurien pogut salvar-se de la pèrdua del seu lloc de treball, si el seu “amo” hagués estat a l’alçada de l’empresari model que necessitem en aquest país. Però no, aquest empresari ha tirat pel dret, i ni experiència, ni lleialtat, ni històries, els ha donat un permís retribuït (que no ha liquidat en cap cas) i els envià a casa, mentre muntava una empresa amb un altre nom dins el mateix local per continuar amb la mateixa activitat que duia a terme amb els treballadors de sempre.

Potser, la reforma empresarial, tan necessària, ens portaria empresaris compromesos amb els seus treballadors i treballadores, sobretot en moments de crisi.

Però, per desgracia, això de moment, no passarà. Per contra, i gracies a un govern mal anomenat d’esquerres (amb la complicitat dels de sempre), ha aprovat per decret una reforma laboral contra els treballadors, que farà créixer com l’escuma aquest empresari tipus, que tan mal li fa a la classe treballadora però també al seu país.

Centre de menors a debat

El PP va portar al ple de l'Ajuntament de Mataró una "pregunta" sobre la instal·lació d'un centre de menors al barri de Pla d'en Boet. Dies enrere el senyor Mojedano (líder del PP a Mataró) va fer d'enllaç dels veïns i va entregar una nota de premsa en la que es podia llegir el següent: "Bon dia, a petició del veïns de Pla d'en Boet, amb qui hem mantingut una reunió aquesta mateixa setmana, us fem arribar aquesta nota de premsa. La seva petició és que aquest comunicat tingui la major difusió possible. Moltes gràcies"- Una nota de premsa ofensiva i plena d’incerteses, desqualificacions i calumnies, tot s’ha de dir.

Abans, però, el senyor Mojedano va demanar, a través dels mitjans de comunicació, que en aquell lloc, de produir-se l'obertura del centre i preveient el que podria passar, donada la conflictivitat d'aquest menors, (segons ell), s’instal·lèsin càmeres de seguretat al barri, més vigilància policial i un dispositiu d'actuació immediata dels mossos d'esquadra que haurien d'intervenir de manera ràpida quan aquests menors provoquessin qualsevol tipus d'incident. A tot això es va unir la Falange Española de la Jons, que va anar distribuint un pamflet entre els veïns dels barri. En aquest pamflet es qualificava "de autèntica bomba de relojería para la convivencia y la paz social en un barrio que ya tiene suficientes problemas de este tipo”, l’obertura del centre. Hi han més perles dins del pamflet, però em nego a donar-li més publicitat.

Segurament, sense voler-ho, el PP s’ha alineat en aquest cas amb les tesis d’un grup polític d’extrema dreta, cosa que no li fa cap bé.

I el que resulta més esfereïdor de tot plegat, a banda de les actituds intolerants de tots aquests actors, és que aquest centre no és un centre de menors delinqüents ( i encara que ho fos, òbviament tenen tot el dret a ser tractats amb respecte i com a persones), no és, dic, un centre de persones “conflictives”. Son, en la seva majoria, nens i nenes que provenen de famílies desestructurades. Son nens i nenes de 4 a 14 anys que necessiten caliu humà, no comportaments de rebuig i incomprensió. És, doncs, necessari actuar amb una mica més de prudència. Que no ha facin un grupet reduït de veïns, fàcilment manipulables, em pot semblar més o menys “normal”, però què un partit polític de la categoria i el pes del PP caigui en la trampa, em sembla poc edificant. Si el senyor Mojedano acusava de falta d’informació i poca transparència l’Ajuntament per no haver informat als veïns amb antelació, tampoc sembla molt acurada la seva reacció sense haver-se informat abastament sobre el tipus de centre que es volia instal·lar en el barri, sobre quina és la trajectòria dels seus encarregats, abans d’esvalotar tothom amb les seves intervencions.

Avui, he conegut la noticia http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20100912/els-nens-rebutjats-mataro-demanen-comprensio-als-veins/475496.shtmlque un grup d’aquest menors ha adreçat una carta pública a través de la premsa nacional, lamentant aquestes actituds i comportaments, i reclamant un tracte just. Una carta que m’ha colpit.

Tots som humans, i tots i totes tenim dret a equivocar-nos, però en aquells i aquelles que, per la seva capacitat d’incidir en la societat tenen una major responsabilitat, a ells i elles els hem d’exigir un comportament més escrupolós a l’hora d’endinsar-se en terrenys fangosos. 

Crec que una acte de reflexió i una disculpa posterior per la seva actuació no estarien de més entre alguns d’aquests actors que han protagonitzat un dels episodis més tristos dels darrers anys a la nostra ciutat.

Discurs 11 de setembre

Un altre 11 de setembre, ens reunim entorn aquest monument, i arreu del país, per a fer-nos sentir com a poble. Un exercici de reafirmació democràtica i cívica que ens ajuda a mantenir vives les arrels d’un poble, el nostre, que durant el darrer any ha expressat de manera clara i contundent que vol ser protagonista del seu destí.

Els catalans i les catalanes varem sortir decididament al carrer el passat 10 de Juliol, per exigir que es respectés la decisió sobirana del poble de Catalunya, expressada en l’acord del seu Parlament i, posteriorment, d’un referèndum popular. Tots plegats varem deixar clar, amb una única veu, que som una nació, que nosaltres som els amos del nostre futur, i que ningú té, ni tindrà mai, la potestat de decidir en el nostre nom.

A ICV-EUiA treballem pensant que encara no està tot perdut. Que encara ens queda una oportunitat de reformar l’Estat Espanyol trobant aliances més enllà de la franja. Per això treballem amb un full de ruta que comença amb la reforma de la Constitució, una proposta que ja s’ha convertit en inajornable. És així de simple, si l’Estatut no hi cap a la Constitució, vol dir que Catalunya no hi cap a la Constitució. Caldrà doncs, fer una nova Carta Magna més oberta en la que hi capiguem tots i totes.

Cal que tinguem, obertament, el dret a decidir el nostre grau d’autogovern i sobirania com a poble. Cal que puguem escollir, en un referèndum, autonomia, federalisme o independència. Així és com es construeix el país. Fent participar la gent en les decisions, però també acceptant totes les opcions possibles.

Al mateix temps, Catalunya segueix immersa en una de les pitjors crisis econòmiques de les darreres dècades, i recentment, el Govern espanyol, ha pres mesures suposadament pal·liatives, que repercutiran negativament entre les capes més vulnerables de la nostra societat.

Paguen, doncs, aquells i aquelles víctimes del desastre que altres han provocat, mentre els grans banquers i els especuladors, grans causants d’aquesta enorme crisi se’n surten amb ajudes públiques els primers i amb enormes beneficis fruit dels seus tripijocs, els segons.

Els catalans i les catalanes també patirem els efectes de la reforma laboral impulsada per l’executiu espanyol i aprovada al Parlament. Aquesta agressió contra els treballadors i treballadores no es quedarà sense resposta, i així, també, farem sentir la nostra veu, en la defensa dels drets socials de la gent d’aquest país.

I ho farem, com no podria ser d’una altra manera, el 29 de setembre afegint-nos a la Vaga General convocada pels sindicats.

I no voldria acabar sense retre un petit homenatge a algú que també va defensar sempre la causa dels més febles i la sobirania que com a poble, va dir, devem preservar i enaltir.

Un dia com el d’avui de fa 37 anys, moria en Salvador Allende, un home del poble.

Visca Catalunya!

Una reforma laboral regressiva i socialment injusta

La protesta massiva contra la sentència del Tribunal Constitucional encara ressona entre els mitjans de comunicació i tertúlies arrel del país. Un ressò que ha apaivagat el soroll eixordador d’una reforma laboral que amenaça amb una pèrdua de drets i beneficis socials a una àmplia capa de la nostra societat.

Sense menystenir les conseqüències que poden derivar-se de la sentència del TC, bo seria no oblidar què s’amaga darrera aquesta reforma laboral.

Una reforma laboral regressiva i socialment injusta que farà augmentar la temporalitat en la contractació (la més alta ja en la UE 15), que farà més fàcil a l’empresari l’acomiadament al temps que incrementarà el poder dels mateixos en detriment de la negociació col•lectiva.

Estem, doncs, davant una agressió sense precedents contra els drets socials i laborals dels treballadors i treballadores d’aquest país.

Amb aquesta reforma, i amb el Pla d’Ajustament que inclou congelar les pensions, limitar el dret a la jubilació parcial, rebaixar el sou dels empleats públics, suprimir la retroactivitat en matèria de dependència o la reducció de la inversió pública, una part molt important de la nostra societat retrocedirà en drets ben bé un parell de dècades.

Malgrat la importància (negativa) de totes aquestes mesures, malgrat la pèrdua de drets i beneficis socials que això comporta, sembla que a ningú li importa. Bé, a ningú no, importa als sindicats i a alguns partits polítics (entre ells la coalició ICV-EUIA) i algunes associacions que han convocat i s’afegiran a la convocatòria de vaga general prevista pel proper 29 de setembre.

Pel que fa a la resta, sembla que la resignació en aquest punt s’ha fet forta i ja no creuen que es pugui capgirar la situació. Greu error.

A més, certs mitjans i actors d’aquesta tragèdia que és la nostra economia nacional, es dediquen a assenyalar els perjudicis que dita vaga pot ocasionar al país. És hora d’ajustar-nos el cinturó –ens diuen. Però cap d’aquests posa el crit en el cel pels mil•lions i mil•lions d’euros que el govern de la nació (espanyola) aportarà a les caixes per a salvar-les de les seves males pràctiques.

Tots aquests ens retreuen (a les classes treballadores) ser els culpables del “despilfarro” d’aquests darrers anys, però res no diuen de la bogeria immobiliària (que ens ha portat a la ruïna), que ha fet d’aquest país una obra en construcció continua, per pura especulació. I sembla que aquests postulats acaben per tenir parròquia, així es podria entendre la resignació que regna entre les classes treballadores que no veuen possible un canvi de rumb. Greu error, un altre cop.

Potser, però només potser, la vaga general no faci variar el rumb d’aquest govern, però no és menys cert que el que no podem fer és quedar-nos de braços plegats davant tanta agressió. No només vivim de l’Estatut, i jo demanaria que amb la mateixa raó, força i convicció que hem sortit al carrer per a defensar els nostres drets, la nostra dignitat, sortíssim i ens afegíssim a la vaga general el 29 de setembre.

No tot està perdut. Les batalles es guanyen o es perden, però és imprescindible presentar-se a elles.

Massa temps, massa coses

Van passant els dies i no trobo la manera de posar-me, ni que sigui un moment, a relatar el què m'està passant. A la meva tasca com a líder d'aquest projecte polític tinc que afegir el meu lideratge en la negociació del SIP, aquesta mena de fusió freda en la que ens hem encabit junt amb altres sis entitats d'estalvi. Tot un repte. I em falten hores i no tinc temps més que per anar visitant llocs i persones i entitats i associacions i assistint a tota mena d'actes i pràcticament no em queden hores per llegir i estudiar tots els documents que vaig acumulant. Molt menys per dedicar-hi uns minuts al meu blog.

Avui, però, diumenge calorós de juliol, he volgut aparèixer una estoneta per deixar constància, si més no, de què segueixo viu, amb la mateixa il·lusió o més que quan vaig començar aquest camí, i que per voluntat i ganes no quedarà.

Sóc perfeccionista, i m'agrada tenir-ho tot sota control, cosa que ara no passa, i això em genera certa frustració, però me'n sortiré. Mica en mica s'omple la pica, diuen.

També és cert que aquest blog m'ha donat una sèrie de problemes tècnics i que per aquests motiu tampoc he pogut ser-hi amb la assiduïtat que hagués volgut.

Ara mateix estava posant papers per ordre. Repassant temes, arxivant documents, prenen notes per a futurs articles... fent neteja. I escoltant òpera, que em relaxa molt.

Divendres vinent començo vacances. Espero carregar bé les piles, doncs m'espera una tornada "calenta" (inici negociació SIP, eleccions autonòmiques, etc.) Dijous, però, abans de marxar tinc eleccions sindicals a Madrid. Espero que CCOO a qui represento pugui obtenir una victòria ampla, segur que m'animarà molt. 

I ara, a penjar aquest article, a veure si tinc sort i no s'espatlla l'artilugi.

Dia a dia

Des que vaig començar la meva cursa com a candidat a les municipals el temps s’estreny. Cada dia noto com el temps s’escurça, els dies ja no semblen tenir 24 hores. Les setmanes tampoc semblen de set dies. Tot es comprimeix. El meu cor, també.


Doncs vigila, -em diu una veu amiga- perquè això no ha fet més que començar. Esbufego. Bé, no passa res –em dic- hem de continuar endavant. Però m’agradaria tenir més temps, no per descansar, sinó per posar ordre en tantes coses que m’estan passant. Totes bones, he de dir, totes emocionants, afirmo. De totes n’aprenc, però a la velocitat de la llum. Tempus fugit.

Sembla lògic que pensi si estaré a l’alçada. Dedicar-se al servei públic és molt engrescador però també molt sacrificat. Alguns pensen que no, que ser polític (en aquest cas local) és poc menys que una “bicoca”. No és cert. I no ho és perquè aquí al menys, pel que estic veient, tots i totes s’hi dediquen de valent.

Sort que tinc darrera un bon equip, i sort que tinc cada vegada més il•lusió i ganes de fer-ho bé.