dilluns, 8 de març de 2010

Cada dia, 8 de març

Avui 8 de març es celebra el Dia Internacional de la Dona. Per a mi tots els dies haurien de ser de la dona. Cada dia de l’any les hauríem d’homenatjar. Pel que pateixen, pel que donen, pel que aguanten. Per què encara no ens han donat porta als homes.

Per altra banda, lamento que haguem de reivindicar amb un dia especial el paper de les dones. Senyal que encara no han aconseguit tot allò a què tenen dret.

Des de l’any 1975, Any Internacional de la Dona, es celebra el 8 de març, “per a commemorar la lluita històrica per millorar la vida de la dona”. Una lluita que continua encara.

La idea de celebrar un dia internacional de la dona va sorgir a finals del sègle XIX, en plena revolució industrial. Una celebració que recull velles reivindicacions, com aquella de Lisístrata en la Antiga Grècia, que va fer la primera vaga de “conys caiguts” contra els homes, per aturar una guerra. Testimoni que van recollir desprès altres dones durant la Revolució Francesa, aquesta vegada reclamant “lliberté, égalité i fraternité”.

Desprès van ser les sufragistes que reclamaven el dret de vot per a les dones les que van recollir la torxa en aquesta desigual lluita per la igualtat. I avui en dia, fins i tot en aquest mal anomenat primer món, encara les dones lluiten per aconseguir que se les tracti igual que els homes.

La història més estesa sobre la commemoració del 8 de març fa referència als fets que van succeir un 8 de març (tot i que aquesta data ha estat qüestionada per diversos historiadors i historiadores) en 1908, als Estats Units. En una fàbrica tèxtil de Nova York, 146 dones van morir calcinades en un incendi provocat per les bombes incendiaries que van ser llençades contra la fàbrica mentre les dones romanien al seu interior. S’havien tancat com a protesta per les seves condicions laborals: baix salaris i pèssimes condicions de treball. Tot i que les fonts discrepen sobre les dates i segons altres fonts, aquest succés no es pot deslliurar de la vaga de més de tretze setmanes de durada que les empleades i els empleats del sector tèxtil van portar aterme en el East Side de Nova York, on van participar més de 20.000 obrers en la seva majoria dones, aquells fets van ser d’una gran transcendència en la història social dels Estats Units i per extensió del moviment obrer feminista.

Avui, més de cent anys després, encara queden moltes fites per aconseguir. La igualtat encara no és real. Sense anar més lluny, a la meva empresa, una entitat financera amb més de mil persones empleades, les dones no ocupen pràcticament cap alt càrrec. No arriben al 34% de contractació i es poden comptar amb els dits d’una mà quantes són Caps de Departament o Caps de Zona. I quan es queden embarassades encara hem de sentir comentaris misògins per part d’alguns homes.

Una igualtat que no és efectiva i per la que hem de continuar lluitant.

Hem de lluitar, com aquelles dones que es van jugar la vida per reclamar el que consideraven just. Elles van voler transformar la realitat, i ho van aconseguir. Amb sang, suor i llàgrimes, moltes llàgrimes, i molta sang. I nosaltres, homes i dones panxacontentes del primer món no només les hem de rescatar del pou de l’oblit sinó que hem de recollir el seu testimoni, lluitant cada dia per eradicar les injustícies que encara creixen com la mala herba al nostre costat.

Perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, veiem com un home maltracta una dona, i no diem res. Perquè no val mirar cap un altre costat quan, per exemple, a la nostra feina, vèiem com un home s’acarnissa amb una companya fins fer-la plorar, per què no arriba a segons quins nivells de producció (?), perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, una dona és assetjada moral o sexualment i fem com que la cosa no va amb nosaltres, perquè no podem mirar cap a un altre costat quan, per exemple, sabem que les dones no tenen el que es mereixen: el mateix tracte d’igualtat que rebem els homes.

Nosaltres tenim gran part de culpa del què passa, però també tenim la possibilitat de posar-hi remei. Només cal que siguem justos.

Jo, per demanar, demanaria que les dones assumissin el poder abans que no sigui massa tard. Però no utilitzant les “armes” dels homes, que com tothom sap, no han ajudat gens a la igualtat, la fraternitat i la llibertat de les dones (continuen molt oprimides a la majoria de llocs del món), sinó que facin servir les seves, armes com la prudència, la comprensió, la paciència, la tolerància, la capacitat per a sobreposar-se als infortunis, i sobretot l’amor, que a mans plenes i dia a dia ens demostren suportant-nos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada