diumenge, 25 d’abril de 2010

Els crims del franquisme.

Té tretze anys, juga a la pilota davant casa seva. És dissabte, i no té classe. La seva mare el crida pequè entri a casa i esmorzi. Avui tenen previst anar a la platja. Fa alguns mesos el seu pare va fugir, ningú sap on es troba. El seu pare era un conegut militant comunista. Una nit van venir a buscar-lo, però no el van trobar. El militars havien donat un cop d’estat a l’Argentina i van començar a fer neteja. El seu pare era un important membre del partit dels treballadors. Però, unes hores abans, algú l’havia trucat -fuig venen a per tu-li va dir una veu amiga. Es va acomiadar, entre plors, de la seva dona i del seu fill, a qui només li va demanar que cuidés la mare. Ara, el noi, està a punt d’entrar dins la casa, però no ho farà. Uns homes, un cotxe negre, unes mans enguantades li tapen la boca, tot passa en un moment. El nen es introduït dins el sedan i aquest arrenca a tota velocitat. L’únic rastre és una fort pudor a goma cremada. A la mare se li gira el cor, percep l’absència i surt d'una revolada  al carrer. Ni rastre del seu fill.

Han passat molts anys, a l’Argentina s’ha acabat la dictadura, però des de fa un temps es jutge als torturadors i assassins que van fer “desaparèixer” milers de persones. Entre elles en Floreal Avellaneda, aquell noi de tretze anys que jugava a la pilota, aquell nen que mai més va saber del seu pare. El seu botxí, el general Fernando Verplaestsen, ex cap d’intel·ligència de Campo de Mayo, el centre clandestí de detenció on van desaparèixer milers d’argentins i argentines, seu avui a la banqueta dels acusats. No està sol, l’acompanya el general Reynaldo Benito Bignone, que va ser el darrer president de la dictadura militar argentina i un dels responsables de la creació del chupadero del Campo de Mayo. Mantenen ambdós una actitud xulesca, i no s’empenedeixen dels seus crims. Un d’ells encara justifica la desaparició de 8.000 persones emparant-se en què allò era una guerra. Una guerra amb soldats de tretze anys.

A Espanya també vam tenir una dictadura, però aquí a diferència de la d’Argentina qui se seu a la banqueta dels acusats és un jutge que ha volgut jutjar a aquells que van fer desaparèixer a milers d’espanyols i espanyoles. Vol fer justícia i l’acusen de prevaricar. I és que, definitivament, spain is different.


1 comentari:

  1. Magnífic escrit que comença amb un relat personal a 13.000 Km de distància i acaba portant-nos a casa nostra on estem assistint a un espectacle vergonyós.

    ResponElimina