dijous, 10 de febrer de 2011

Creix la meva indignació

A Caixa Laietana, empresa on treballo, estan passant coses extraordinàries. Estem immersos en un procés de reajustament d'estructura i de personal, la qual cosa comporta la sortida d’un munt de treballadors i treballadores. Fa poc, els sindicats i la patronal, vam signar la documentació de l’ERO i a hores d’ara estan a punt de sortir companys i companyes a través de prejubilacions, a més de per baixes incentivades indemnitzades.

Malgrat la bondat de l’acord assolit per les forces sindicals (en el sentit de les bones condicions aconseguides per aquells que, de manera voluntària, han de marxar de la nostra entitat) a ningú se li escapa que de no “aprimar-nos”, la viabilitat de totes elles estaria més que qüestionada. Per tant, era del tot imprescindible que aquest trànsit es fes de la millor manera, de la manera menys traumàtica.

No oblidem, però, que si bé la crisi té (no ho negaré) la seva importància, no és menys cert que les males pràctiques bancàries, d’unes direccions que van prendre unes decisions més que discutibles pel que fa a les seves polítiques creditícies i d’inversions, han posat en perill la viabilitat de les caixes d’estalvis. No entraré en molts detalls, però corren expedients de préstecs, que ara no es poden pagar, que fan tremolar (per les seves, pràcticament, inexistents garanties, per exemple). Tot s’hi valia a l’hora de concedir préstecs, i ara, paguem les conseqüències.

Ho haig de dir alt i clar, aquestes direccions (entre les quals hi ha la meva) són altament responsables d’aquestes situacions precàries, i no només se’n van de “rositas” sinó que continuen fent tonteries com si amb elles no anés la cosa.

A la meva Entitat, sense anar més lluny, el nostre Consell d’Administració (que mai s’ha preocupat el més mínim de saber per on anaven les coses, únicament ocupats en saber “qué hay de lo mío”) aprovà recentment pujades de categories (importants pujades) a un nombre limitat de persones de la nostra Institució.

En un moment com l’actual, de crisi generalitzada, amb més de quatre mil·lions d’aturats, amb persones que deixaran de rebre prestacions d’atur per la retallada del govern central, amb una població juvenil amb un atur del 40%, amb Direccions i Patronals demanant abaixar els sous, amb sou ja retallats a un munt d’empleats i empleades arreu de l’estat, etc. etc., aquests irresponsables s’atreveixen a pujar el sou a uns quants escollits de la Direcció. Senzillament extraordinari, senzillament inmoral. (Per no parlar de la recent compra d’un cotxe de luxe per al nostre Director General, també aprovada pels panxacontents consellers del nostre Consell d’Administració).

Tot plegat es mereix una denúncia.

Aquests personatges que trasllueixen una imatge pública impecable i de seriositat, però que, si gratem una mica, deixen al descobert les seves mancances quan no unes personalitats egòlatres i febles que arruïnen tot el que toquen, han de ser posats en evidència i assenyalats com a veritables facedores de entuertos, els quals, amb les seves actuacions, ens estan portant a l’abisme.



1 comentari:

  1. indignant.... m'agrada l'expressió "panxacontents".. És una molt bona definició. Després tots a opinar xorrades a can Cuní!! la televisió que paguem tots però que utilitzen alguns.

    Bé, només dir-te que em sap greu no haver vingut a l'inauguració del Casal del Pla d'en Boet. S'em va passar.

    Una abraçada

    ResponElimina