dimecres, 1 de juny de 2011

Carlos Parra, l’home que va ser “embanyat” per Ortega Cano.

Mentre un va morir entre silencis, l'altre no para de rebre el "sentit" homenatge (morbós, per altra banda) de certa caverna mediàtica.

Mentre l'un és ignorat, l'altre és passejat per un munt de mitjans de comunicació.

Mentre l'un, probable culpable d'un homicidi, feia temps que ja no es dedicava a res més que passejar-se patèticament per diferents platós de televisió per vendre fins el darrer dels seus secrets, l'altre es desvivia pels seus congèneres.

I és d'aquest darrer home, en Carlos Parra, de qui hem de parlar, per retre-li l'homenatge, que a ell sí li correspon, per ser com era.

Perquè en Carlos, que tenia 48 anys, era un home famós, per ser bona gent. Un sindicalista, lluitador, vitalista i compromès amb el més febles. Si entreu al seu perfil de Facebook encara podreu veure una definició que li anava perfecte: un home de "la verdadera izquierda".

En Carlos, com altres, no es conformava amb les coses tal i com estan, i no parava de denunciar l'avarícia dels bancs, les polítiques neoliberals que ens ofeguen als de sempre amb les seves retallades i injustes reformes, les injustícies del món. Sempre estava disposat a defensar les causes dels més febles, sense esperar res a canvi, per pura ideologia. Era comunista, era d'esquerres i sempre va lluitar, des de CCOO on militava des de feia temps, pels treballadors i treballadores.

Era un home il·lusionat i que il·lusionava, per la seva força interior, pel seu coratge, per les seves conviccions, per la seva coherència.

Malauradament, fa uns dies, anant cap a Sevilla on, segons llegeixo a la premsa, havia de signar un contracte de treball (estava a l'atur) se li va creuar un "morlaco" traïdorenc i desbocat, en forma de tot terreny, que va embanyar-lo mortalment, amb la complicitat de la foscor de la nit. Un trist i lamentable final per a un home, que aquest sí, es mereix sortir per la porta gran d'aquesta gran plaça que és la vida. El meu condol a la seva família, i el meu reconeixement per a un home que va plantar cara a la vida sense perdre el seu somriure ni la seva ideologia. Descansa en pau, Carlos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada