dilluns, 27 de juny del 2011

La Flama del Canigó

Amb motiu de l'arribada a Mataró de la Flama del Canigó, l'Asmaa Aouattah de l'Associació Taghrast- Espai Amazic, em va fer arribar el seu discurs. Pel seu interès, pel que té d'apropament envers la nostra cultura des d'una altra cultura llunyana en l'espai geogràfic però molt a prop en l'espai emocional, us la transcribeixo. 

Tots els pobles tenim una història, totes les històries tenen denominadors comuns. No estem tan lluny, els uns dels altres, com algú pretén fer-nos creure. Som, per damunt de tot ,persones, i les emocions, els sentiments, les aspiracions són, si fa o no fa, les mateixes arreu del món. Per tant, a què l'odi, a què el racisme, a què la xenofòbia, la discriminació? No n'aprendrem mai?

L'Asmaa ens alecciona. El seus discurs és un bàlsam. Llegiu-lo.


Avui tenim l’honor de participar per segona vegada en la rebuda de la Flama del Canigó.

Un honor que compartim amb la resta d’entitats com a persones que hem triat Catalunya com a nova pàtria nostra. Des de llavors, les seves festes, costums i símbols són també els nostres.


També és un honor per a nosaltres en especial com a persones d’origen amazic ser aquí avui, per dues raons:


1-     perquè formem part d’un poble que des de la nit dels temps ha celebrat la tradició de donar la benvinguda a l’estiu (Taânsalt)[1] que aquí rep el nom de Sant Joan.

El calendari tradicional amazic és un calendari agrari. Tot volta entorn de la natura, la successió de les estacions, el canvi de temps i les labors de la la terra.

El rendiment de la terra, després d’un temps d’espera, preocupa molt als pagesos, que d’això viuen, i perquè la collita sigui bona, s’espera el moment en què el sol estigui en màxima declinació per celebrar una festa que té una finalitat purificativa ben clara mitjançant dos elements: el foc i l’aigua.



El dia que toca, tot el poble s’ha de dirigir cap al mar, al riu o a les fonts, per banyar-se, humans i animals. En el llenguatge popular es diu: ficant-se a l’aigua, animals i humans es purifiquen i vencen la por. Al mateix temps, s’encenen fogueres grans i petites i se salten durant molta estona. Les fogueres es poden preparar a la vora del mar, al riu o en un altre

lloc. Generalment, a prop d’allà on es viu. Durant la tarda, la gent es reuneix a la casa d’una vídua o d’una persona sola, per celebrar la festa amb cants, balls i menjars. Als camps, es procedeix a la fumigació dels arbres fruiters calant foc a les males herbes i posant-les al mig dels camps perquè el fum purifiqui els arbres i expulsi els mals. Al foc solsticial i a l’aigua, se’ls atribueixen virtuts purificatives i profilàctiques.



Aquesta tradició es va celebrar pel poble amazic en les dues ribes del mediterrani. Durant tot el temps que la població amaziga musulmana va viure a la península ibérica, es va anar celebrant la festa de Tâansalt. En las Illes Canàries, els guanches (amazics de les Illes) també ho feien anomenant-lo el dia de l’aparició dels mags a la vora del mar. Els guanches llençaven en les fogueres cossos fets de pals que representaven la malaltia, la sequera i la fam amb la finalitat d’allunyar tots aquests mals de la seva vida.


2-   el poble amazic és com el poble català, un poble sense estat, dispersat entre diferents països del nord d’Àfrica, separats amb fronteres artificials que obeïen a interessos polítics i econòmics més que a la voluntat d’unir grups humans.

La unió del poble amazic i de les seves terres: Tamazgha és un somni que trigarà a realizar-se i potser no es realitzarà mai, però és un somni que no ens abandonarà. Amazics i amazigues d’arreu el món, cerquem avui dia diferents estratègies per unir-nos i mantenir viva la nostra identitat. En això, el poble català i el poble amazic som enormement semblants.


Avui i a Catalunya, catalans vinguts d’altres móns i catalans de tota la vida celebrem la festa de Sant Joan, rebent la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans, els nostres països.


Fem de la Flama del Canigó i del foc un element que ens uneixi com a pobles i persones d’arreu de la mateixa manera que hem unficat els nostres destins.


Fem com ho feien els nostres avantpassats, llencem al foc tots els odis, les malalties socials i els totalitarismes que divideixen en comptes d’unir, que exclouen en comptes d’incloure i que resten en comptes de sumar.

Sumem esforços com fan els castellers perquè dividir-los no afavoreix a ningú, totes i tots hi perdrem i Catalunya també.


Purifiquem-nos amb l’aigua en aquesta nit màgica, de tots aquests sentiments negatius i vencem la por a l’altre i a nosaltres mateixos, d’allò que, en un moment de debilitat, ens fa veure perills allà on no n’hi ha.


Fem-ho per la convivència que ens afavoreix a tots i a totes i perquè tots i totes, estimarem més Catalunya, treballarem més per construir-la, cada vegada que tinguem més el sentiment de pertànyer-hi. 


Siguem una sola comunitat, amb les seves pluralitats però amb un amor compartit per Catalunya, en comptes de ser diverses i dividides.


Visca Catalunya unida i inclusiva!


[1]  La tradició està recollida per estudis com: “la Descripció d’Àfrica” de Lleó l’Àfrica, “el Marroc descongut” d’Auguste Molieras, “Les portes de l'any. Ritus i Símbols”  de Jean Servier, “Sistema de númeració i calendaris de les poblacions berbers de Gran Canària i Tenerife en els segles XIV-XV” de José Barrios García, etc.
.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada