dilluns, 22 de febrer del 2010

Un dia especial

Ens hem llevat abans que sortís el sol. Tot és fosc. La ciutat encara dorm. Sembla que avui no plourà. Els darrers dies no ha deixat de fer-ho. És dilluns, però no és com qualsevol altre dilluns. Avui no vaig a treballar.

Mica en mica tothom es desperta. La meva dona trafegueja a la cuina. Es prepara un cafè amb llet. A la nena li costa una mica més llevar-se, però ja està al lavabo, front al mirall. No ha dormit gaire bé, ho sap quan s’emmiralla i veu una ombra profunda i negra al voltant dels ulls. Què hi farem, pensa, amb una mica de maquillatge no es notarà. Silenci. El noi, a ell sempre li costa una mica més posar-se en marxa, i avui, encara més. S’en va. Lluny, molt lluny, massa lluny, massa temps. És la primera vegada que estarà tant temps fora. Vuit mesos a Alemanya. Començo a sentir l’enyorança de la seva absència. Un pessigolleig em regira l’estomac. Prenc una pastilla, em fa mal tot. Jo tampoc he dormit gaire bé.
 
És l’hora. Els quatre a la porta, a punt de sortir. Ningú diu res, si de cas un parell de frases tòpiques del tipus: has tancat la porta, i la llum, sí, bé, som-hi. Res més

Els setanta quilòmetres que ens separen de l’aeroport de Girona els fem quasi bé en silenci. He posat la ràdio, fluixet, sona una peça de Gary Moore: Still goes the blues, crec que s’escriu així. El punteig metàl·lic de la seva guitarra afegeix un punt de melangia que ens referma en aquesta espècie d’autisme en el que semblem instal·lats. Poso els intermitents per avançar a una furgoneta que va carregada fins dalt de tot. El soroll cadenciós de la intermitència fa de contrapunt a les notes pausades i tristes del blues. Ja hem arribat.
 
L’aeroport fa estona que està despert. Un tràfec de maletes arrossegades per endormiscats passatgers es passeja per la terminal. Tots s’en van tant de temps, em pregunto. Prenem un esmorzar lleuger. Fem temps. Són les vuit del matí. El noi està a punt d’embarcar. Les paraules surten amb dificultat. El moment s’acosta. El temps s’esgota. Deixo anar un petit discurs, a penes un parell de frases sobre la oportunitat que se li presenta al meu fill, que espero que tregui profit, bé, tot molt amanit, ho reconec. Cal que li digui que l’estimo?, no voldria fer una escena.

La seva mare té el gest congestionat, però la veig sencera. Plorarà?. Em va dir que no, però no importa si ho fa. Si vol plorar que plori, és la seva mare. La nena sí que plora definitivament quan ell està a punt d’embarcar. S’abraça a ell amb passió. Deu n’hi do com se l’estima! Jo també l’estimo i em fonc en una sentida abraçada, però aguanto. Jo també hauria de plorar, però no vull pressionar-lo, ell és molt sensible. Finalment, la seva mare, compleix la seva paraula. Ni una llàgrima, potser una petita boira enterboleix els seus preciosos ulls verds.
 
Ens veurem aviat fill, em dic, com per consolar-me Vuit mesos no són massa temps, cert, però som una família de les de “tota la vida”. I tant que ens enyorarem!

Surt el sol. Per la finestra un raig de llum acarona les meves mans mentre escric aquesta petita reflexió. Avui farà un bon dia.

1 comentari: