dijous, 4 de febrer del 2010

Van passant els dies

Van passant el dies i els esdeveniments es succeeixen un rere l'altre. Un dia, una conferència, un altre una trobada amb gent del món associatiu, ahir una exposició del futur projecte de Can Cabanelles a Can Palauet. Poc a poc es va entreteixint una xarxa de relacions personals i de coneixements que m'enriqueixen i que també m'ajuden a comprendre una mica millor aquesta ciutat de Mataró.

Prenc el pols a la meva ciutat, i noto com el seu cor batega amb força. Sento l'escalfor quan m'apropo, noto el alè de la seva respiració, i m'estremeix. És un ens viu a qui cal cuidar, estimar, comprendre. I cada dia que passa em sento més a prop d'ella.

Mataró té vida pròpia, però em pregunto si és feliç. Sent que l’estimen? Se sap valorada? En pregunto, per exemple, si pateix per la circulació que erosiona la seva fràgil pell, o si s’empipa molt quan li embruten la cara. M’agradaria saber què en pensa, per exemple, dels polítics. I em pregunto a qui votaria si ho pogués fer. Sé que ella no em respondrà, és discreta, i no vol comprometre’s amb ningú, al cap i a la fi ella és de tots i a tots ha d’aixoplugar. No seria ètic pensa ella. Així que l’esforç l’hauré de fer jo. Faré com si fos ella, i miraré sense ser vist, amb els seus ulls, i passejaré sense que ningú noti la meva presència, seré discret, i escoltaré amb atenció el mapa de sons que la inunden cada dia. Així, mica en mica, sense presa, aniré conformant una radiografia fidedigna dels seus sentiments, així sabré com acaronar-la quan tingui fred, així sabré protegir-la amb eficàcia quan l’agredeixen, així sabré com preparar-la per quan es faci més gran.

El meu projecte, però, necessita del concurs de molta gent. De gent que se l’estimi tant com jo, i els hauré de convèncer que paga la pena dedicar-li uns minuts de la nostra vida. Ella és generosa, conté l’aire que respirem i ens el dona sense demanar res a canvi, és pacient i soferta, es deixa trepitjar, embrutar, pintar, ens demana molt poc, una mica de respecte, un moment d’atenció, una mirada de complicitat, petits gestos que ara ja sí, sé que la fan feliç.

1 comentari:

  1. M'has fet llegir i em fas ganes de deixar-te alguns del minuts que demanes. Em fas veure una manera diferent de mirar la política. Endavant!
    Pep Illa

    ResponElimina